Papers d'esports

Dimecres vinent faltarà un any per a la inauguració dels Jocs Olímpics de Pequín. Durant aquests set dies El 9 oferirà una sèrie de reportatges per explicar d’on ve i on va l’esport xinès, que ja és una de les grans potències mundials.
L’estiu del 1984, la cerimònia d’entrega de la primera medalla dels Jocs Olímpics de Los Angeles es va haver d’endarrerir 45 minuts. El xinès Xu Haifeng havia guanyat la final de pistola i els organitzadors no tenien a punt la bandera de la República Popular de la Xina. La Xina tornava als Jocs Olímpics d’estiu després de 32 anys d’absència, ja que la seva última participació havia estat el 1952, a Hèlsinki, i pel que sembla a Los Angeles no pensaven que pogués començar a guanyar medalles tan ràpidament.
Abans de la revolució de Mao Zedong, la Xina havia tingut una presència discreta en els Jocs Olímpics. Es va estrenar el 1932, a Los Angeles, amb un atleta; el 1936, a Berlín, hi van anar 69 esportistes, i el 1948, a Londres, 33; sense cap resultat destacat. Des del 1910 existia un organisme equivalent a un comitè olímpic que controlava l’esport al país i des del 1922 hi havia un membre xinès en el COI. La guerra civil que acaba el 1949 amb la fundació de la República Popular de la Xina i la retirada dels partidaris de Xiang Kai-sheck a Taiwan, també trenca l’esport. La majoria dels membres del comitè xinès marxen a Taiwan i el nou govern crea un nou organisme. Des d’aquell moment, la lluita de la nova Xina per al seu reconeixement internacional té en l’esport un dels seus elements principals. En plena guerra freda, la Xina, amb el suport del bloc soviètic, i Taiwan, amb els Estats Units d’aliats, transformen el Comitè Olímpic Internacional en un altre camp de batalla i el potencien com un important actor en les relacions internacionals. Tant la Xina com Taiwan s’atorguen la representació del poble xinès i neguen el dret del rival a existir.
La primera confrontació és el 1952. Els dos comitès demanen participar-hi. El comitè amb seu a Taiwan està reconegut pel COI, el que té la seu a Pequín, no. El COI decideix que els esportistes dels dos comitès puguin participar en els esports en què les seves federacions els reconeixen. Taiwan no ho accepta i es retira. La Xina hi envia una delegació de 40 membres. El 1954, el COI reconeix finalment el comitè olímpic de la República Popular de la Xina, convertint-se en la primera gran organització internacional que admet la Xina comunista. El 1955, Taiwan renuncia a continuar demanant l’exclusió de la Xina i el COI intenta que en els Jocs del 1956 hi participi un equip mixt.
Al final, la Xina boicoteja els Jocs de Melbourne per la presència de Taiwan, i dos anys més tard, el 1958, en ple «Salt endavant» i enmig d’una greu crisi pel bombardeig per part de la Xina d’unes petites illes de Taiwan, la Xina anuncia que es retira del moviment olímpic. En una carta enviada al COI, el president del Comitè Olímpic Xinès, Tung Shouyi, acusa el president del COI, Avery Brundage, de «violar deliberadament la carta olímpica amb l’objectiu de servir el projecte imperialista dels Estats Units de crear dues Xines». El Comitè de la Xina ja no és en el COI, però el COI no vol que el comitè de Taiwan faci servir aquest nom. El 1960, en els Jocs de Roma, l’obliguen a participar sota el nom de Formosa, la qual cosa fa que la delegació desfili amb una pancarta de protesta.
Fora dels Jocs, la Xina no vol desaprofitar el gran aparador internacional que és l’esport, i fa servir el seu paper entre els països del Tercer Món per donar suport a una iniciativa d’Indonèsia –que el 1964 abandona el COI i hi torna el 1967–, els Jocs de les noves forces que pugen (Ganefo). Es disputen el 1964 i el 1965, però el 1967 s’acaben. Durant els anys setanta, la Xina, ja totalment allunyada de la URSS, s’acosta a occident i comença a establir relacions amb diversos països. L’esport hi té el seu lloc amb l’anomenada diplomàcia del ping pong –un equip dels Estats Units visita la Xina l’abril del 1971–. El 1971, la República Popular de la Xina és admesa a les Nacions Unides en el lloc de Taiwan. Esportivament parlant, el nou president del COI, Lord Killanin, s’agafa el retorn de la Xina com un assumpte personal. La Xina va demanant el reingrés en les federacions internacionals que havia abandonat i el 1975 presenta una petició de readmissió al COI. La petició no és oficialment rebutjada, però es deixa per després dels Jocs del 1976. Finalment, el 25 d’octubre del 1979, el comitè executiu del COI readmet la Xina, una decisió que és ratificada per l’assemblea, en una votació per correu, el 26 de novembre del 1979: 62 vots a favor i 17 en contra. La Xina participa en els Jocs d’hivern del 1980 però fa costat als Estats Units en el boicot als Jocs de Moscou. El retorn als Jocs d’estiu serà a Los Angeles, el 1984, de la mà del seu gran valedor, Joan Antoni Samaranch. Després d’aquella primera medalla en què va costar tant trobar la seva bandera, la Xina s’ha convertit en una de les grans potències olímpiques. La llarga marxa esportiva va acabar amb èxit.

Els EUA amenacen de boicotejar els seus propis Jocs

El suport que els Estat Units van donar durant anys a Taiwan en la seva pugna amb la Xina va provocar que el govern dels EUA amenacés de boicotejar els Jocs d’hivern del 1960 que es van organitzar al seu pro- pi país, a Squaw Valley. El juny del 1959, el Congrés dels EUA va votar una reso- lució favorable al manteni- ment de Taiwan en el COI i a l’exclusió de la Xina en la qual deia que els Estats Units no participarien en aquells Jocs si Taiwan tam- poc ho feia. També es va prohibir l’ús de personal i de material de l’exèrcit en els preparatius dels Jocs si els atletes «de les nacions lliu- res» no hi podien participar. Per primera i única vegada, un país va amenaçar de boicotejar els seus propis Jocs. El president del COI, Avery Brundage, va haver de declarar en un comitè del Senat que investigava la infiltració comunista en el Comitè Olímpic dels Estats Units. Al final, i malgrat les amenaces dels Estats Units, el Comitè Olímpic de Taiwan no va participar en els Jocs Olímpics d’hivern del 1960 que es van fer en territori nord-americà: Taiwan no era membre de cap federació d’esports d’hivern.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 2 d’agost del 2007)