Papers d'esports

Mary Decker es va convertir l’any 1973 en l’atleta més jove que era internacional amb l’equip absolut dels Estats Units. Tenia 14 anys i 224 dies quan va córrer una milla en pista coberta, en un matx contra la Unió Soviètica. 23 anys més tard, el 1996, després d’una llarga carrera esportiva plena de clarobscurs, es va classificar per disputar els tercers Jocs Olímpics, els d’Atlanta. Un control antidopatge que li van fer en les proves de selecció per als Jocs, el juny del 1996, va revelar que hi havia més testosterona de la permesa al seu organisme. Va començar llavors un llarg litigi entre la federació internacional (IAAF), que la va sancionar, i la federació dels Estats Units, que la va exculpar. Tot i que va poder competir a Atlanta –va ser eliminada en les sèries dels 5.000 m– i encara va ser segona en el mundial en pista coberta del 1997, al final es va imposar el criteri de la IAAF i Decker va ser sancionada amb dos anys per dopatge. Complerta la sanció, Mary Decker encara va intentar classificar-se, sense èxit, per als Jocs de Sydney del 2000. Tenia 42 anys. El positiu no va alterar gens ni mica el seu prestigi als Estats Units, el 2003 va ingressar al Saló de la Fama de l’atletisme del seu país i el 2005 va rebre honors al seu estat natal, Oregon.
El positiu va esquitxar la part final d’una carrera que va tenir en la doble victòria –1.500 m i 3.000 m– en el mundial d’Hèlsinki del 1983 el punt més àlgid i la caiguda en la final dels 3.000 m dels Jocs de los Angeles, el 1984, el punt més dramàtic. El triomf del 1983 a Hèlsinki, en plena guerra freda, sobre les atletes soviètiques, la va convertir en una icona al seu país. El seu gran moment de glòria havia de ser en els Jocs de Los Angeles, però la fortuna li va girar l’esquena en la final dels 3.000 m i una topada amb Zola Budd, la noia que corria descalça –a la foto–, li va impedir lluitar per la medalla d’or olímpica que no va guanyar mai. Els Jocs de Los Angeles van ser una orgia de barres i estrelles, i aquella frustrada final dels 3.000 m en va ser un dels punts de màxima tensió.
Decker no va tornar a estar mai entre les millors en un gran campionat –Jocs Olímpics o mundial–. El 1986 va tenir la primera filla, i les lesions li van impedir anar al mundial del 1987. Els problemes físics van marcar la seva carrera tant al començament –entre el 1975 i el 1977 amb prou feines va competir per les lesions– com al final –no tornaria mai més a competir en un mundial a l’aire lliure–. En els Jocs de Seül va ser vuitena en els 1.500 m i desena en els 3.000 m; no es va classificar per ser a Barcelona 92, i la classificació per als Jocs d’Atlanta, tot i que sí que va competir-hi, va acabar amb l’atleta sancionada per dopatge.

L’edat i les pastilles
La defensa de Decker pel seu positiu es va basar en el fet que la taxa de testosterona en una persona de més de 30 anys –Decker en tenia 37– i que pren pastilles anticonceptives pot fer que s’excedeixin els índexs permesos de manera natural, i per tant no vol dir que hi hagi dopatge. Després de més de dos anys de litigis, el tribunal d’arbitratge de la IAAF va confirmar l’abril del 1999 la sanció a Decker, que, de fet, havia expirat el juny del 1998.

Decker, Tabb i Slaney

La final dels 3.000 metres de Los Angeles va deixar tres imatges: la caiguda, Decker plorant a terra i l’atleta marxant de la pista en braços del seu segon marit, l’ex llançador de disc anglès Richard Slaney. El 1981 Mary Decker es va casar amb el maratonià Rob Tabb. El 1983 es van divorciar, i el 1985 Decker es va casar amb Slaney. La vida atlètica de Mary Decker va transcórrer amb tres cognoms: Decker, Tabb i Slaney.

Cinc rècords mundials
Mary Decker va batre cinc rècords del món a l’aire lliure, però cap en una distància olímpica. Entre el 1980 i el 1985 va batre tres cops el rècord mundial de la milla, i el 1982 va batre el dels 5.000 m i el dels 10.000 m, dues proves que en aquells moments no eren olímpiques. A més, va batre 16 rècords del món en pista coberta. Encara té en el seu poder els rècords dels EUA dels 1.500 m, la milla, els 2.000 m i els 3.000 m.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 15 d’agost del 2007)