Papers d'esports

La primera edició dels campionats del món d’atletisme que es va fer l’estiu del 1983 a Hèlsinki va ser el començament del trencament d’una època en l’atletisme mundial que durava des que el 1912 es va constituir la federació internacional d’aquest esport, la IAAF. L’atletisme va formar part del programa dels primers Jocs Olímpics el 1896 i ja no l’ha abandonat mai. El 17 de juliol del 1912, tres dies després de la disputa de l’última prova d’atletisme dels Jocs d’Estocolm, representants de 17 països es van trobar a la capital sueca per constituir un organisme que s’encarregués de regular el que ja era esport rei dels Jocs. Un any després, a Berlín, es va fundar oficialment la IAAF, una sigla que volien dir Federació Internacional d’Atletisme Amateur. Els pares de la IAAF van ser fidels a la competició que havia ajudat a convertir el seu esport en el que començava a ser en aquells moments i en la seva reglamentació van establir que «les proves d’atletisme dels Jocs seran reconegudes com si fossin els campionats del món de la IAAF».

Així va ser durant 70 anys. Set dècades durant les quals es va anar bastint l’estructura organitzativa i competitiva d’un esport que diuen que aplega molts esports dintre d’ell mateix i dels qual n’hi ha algunes mostres en la cronologia adjunta. 70 anys en què el món va anar canviant i en què l’esport no havia de ser menys. Fets com la incorporació de la dona a tots els aspectes de la vida pública i la imparable professionalització de l’esport van fer que tot canviés. La IAAF no va passar a controlar l’atletisme femení fins al 1936, després de llargues lluites, primer, i negociacions, després, amb la FSFI, Federació Esportiva Femenina Internacional, que va organitzar diverses edicions dels Jocs Mundials Femenins, l’última el 1934.
La professionalització de l’esport va ser el que va provocar el canvi més gran. La conversió de l’esport en espectacle de masses, la popularització que va patir a través dels mitjans, bàsicament la televisió, va anar convertint els amateurs d’esperit i d’obra del Baró de Coubertin en els amateurs marrons que cobraven sota mà. El 1976 la IAAF havia aprovat que a partir del 1977 es faria una copa del món per seleccions. La primera edició, a Dusseldorf, va ser un èxit i el 1978 la IAAF va decidir que el 1983 faria el seu primer campionat del món i trairia els Jocs Olímpics que, d’altra banda, li havien fet una mala jugada excloent els 50 km marxa del programa de Montreal del 1976 i sent reticent a incorporar les proves femenines noves.

El mundial d’Hèlsinki va ser un èxit. Els mundials del 1983 i el 1987 van ser les úniques competicions en què els millors atletes del món es van poder veure les cares, sense boicots pel mig, entre el 1976 i el 1992. El 1981 l’italià Primo Nebiolo arribava a la presidència de la IAAF i impulsava definitivament tot el que s’intuïa que seguiria a aquell primer mundial. El Grand Prix, el mundial en pista coberta, els mundials júnior i juvenil, el mundial de mitja marató i les sèries mundials van omplir el calendari de competicions oficials. A més, en principi, el mundial s’havia de fer cada quatre anys, però des del 1991 es fa cada dos, abans i després dels Jocs. Hi havia massa a guanyar per haver d’estar esperant quatre anys per negociar patrocinadors nous, contractes de televisió nous i obtenir altres ingressos. Els atletes ja eren professionals i obtenien premis en metàl•lic en reunions i competicions oficials. L’any 2001 la IAAF va fer el penúltim pas, va canviar el significat d’una de les a del nom. Des de llavors IAAF vol dir Federació Internacional d’Associacions d’Atletisme.

El Mercedes del mundial del 1993

Els atletes que van ser campions del món a Stuttgart l’any 1993 es van emportar de premi un Mercedes. En el podi, a més de la medalla, els campions van rebre una maqueta del cotxe. Aquest premi va ser la manera més ràpida que va trobar la IAAF per fer front a l’amenaça de boicot que alguns atletes van fer a aquell mundial si no hi havia diners per victòria. Demanaven100.000 dòlars per l’or i premis per als vuit primers. Els atletes tenien clar que la IAAF guanyava molt diners amb les competicions que muntava i en volien una part. En el pròxim mundial d’Osaka la IAAF destinarà 7 milions de dòlars a premis. Els campions rebran 60.000 dòlars i els vuit primers cobraran amb perfecta paritat entre homes i dones. Els rècords del món es pagaran a 100.000 dòlars cadascun.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 21 d’agost del 2007)