Papers d'esports

La Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) té actualment 212 federacions membres i està previst que 203 participin en el campionat del món que s’inaugurarà divendres a Osaka (Japó). Aquesta massiva participació omple d’orgull els responsables de la federació, igual que els del COI quan en els Jocs Olímpics hi participen dos centenars de comitès olímpics dels cinc continents. Una anàlisi de les xifres ens indica que aquesta massiva participació no respon a criteris esportius sinó a fer que els campionats del món siguin una competició amb atletes de tots els indrets del planeta, encara que això signifiqui rebaixar la qualitat de la competició que, en teoria, hauria d’aplegar els millors atletes del món.
L’any 1978 la IAAF va aprovar que a partir del 1983 es disputarien els seus campionats mundials. Llavors la federació tenia 171 membres i volia que el campionat reunís els millors del món i al mateix temps reflectís l’universalisme de l’atletisme. La solució final va ser establir unes marques mínimes de participació però, al mateix temps, permetre que cada federació pogués enviar un home i una dona al mundial sense tenir en compte les seves marques. D’aquesta manera, en el mundial del 1983, 30 països van enviar un atleta a Hèlsinki i 57 més, dos; i la IAAF va aconseguir que participessin en el campionat 153 federacions.
En el mundial que es va fer a París l’any 2003 hi van participar 1.679 atletes en representació de les federacions de 198 països. D’aquests 198 països, 23 van aconseguir guanyar, com a mínim, una medalla d’or; 43 van tenir, com a mínim, un atleta en el podi, i 67 van tenir, com a mínim, un atleta finalista (entre els vuit primers). Aquestes dades es mantenen força estables, mundial rere mundial, des del que es va fer a Göteborg el 1995, quan 24 dels 191 països participants van guanyar un or, 43 van pujar al podi i 69 van tenir un finalista. Fa dos anys, a Hèlsinki, les xifres van ser 191 països participants, 21 amb un or, 40 amb una medalla i 66 amb un finalista. O sigui que, de mitjana, un 12% dels països participants acostumen a guanyar un or, un 22 per cent una medalla i un 34 per cent a tenir un finalista.

Un o dos. Molt? Poc? En el mundial de París, 122 de les 198 federacions participants van presentar un equip amb un o dos atletes, 14 més van competir amb un equip format per entre 3 i 5 atletes i 23 més hi van portar entre 6 i 9 atletes. O sigui que, de les 198 federacions, 159, un 80 per cent, van participar en el mundial amb menys de 10 atletes. La meitat de les 122 federacions que van participar amb un o dos atletes eren de l’Àfrica (33 països) o de l’Àsia (30), tot i que també s’ha de remarcar que hi havia 14 delegacions europees que estaven en el mateix cas.
Les 20 delegacions més nombroses van aplegar 1.026 dels 1.679 participants, un 61 per cent, mentre que les 178 restants van aportar 653 atletes més (39 per cent). Les 10 delegacions més grans –Estats Units, Rússia, França, Alemanya, Itàlia, Espanya, Jamaica, Japó, Gran Bretanya i Grècia–, que van aportar un 38 per cent dels participants (634 atletes), van guanyar un 53 per cent del total de medalles (73 de 138) i un 44 per cent de les medalles d’or (20 de 46).

Els altres «rècords» dels campionats

En tota competició, a més de les millors marques, el que s’anomena rècords dels campionats, també hi ha les pitjors, les que fan els atletes que queden a la cua de les proves. En la taula de dalt hi ha les pitjors marques que s’han fet mai en els campionats del món d’atletisme des que es van crear l’any 1983. Es por observar que hi ha marques fetes en les 10 edicions dels mundials que s’han disputat. Fa dos anys, a Hèlsinki, es van batre quatre d’aquests rècords. Nicholas Mangham (Palau), el dels 200 m; Aleki Toetu (Tonga), el dels 400 m tanques; Shaka Sola (Samoa occidental), el de javelina, i Jo Ankier (Gran Bretanya), el dels 3.000 m obstacles. La britànica va ser la més lenta en una prova que s’estrenava en els mundials i té l’honor d’aparèixer a la llista. De totes les marques de la llista, segurament la més dolenta és la dels 2.17 m que l’atleta de Gambia Modou Gai Pa va fer en el grup B de la qualificació del mundial del 1995. Modou Gai Pa va batre el rècord que havia establert minuts abans en el grup A Manuel Ellsworth (Antilles Holandeses) amb 2,38 m.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 22 d’agost del 2007)