Papers d'esports

Serguei Bubka, l’atleta que acumula més títols mundials a l’aire lliure en una mateixa prova –sis del 1983 al 1997– és també el protagonista de la sorpresa més gran en la història dels campionats del món: la seva victòria en el salt de perxa en la primera edició dels mundials, l’any 1983 a Hèlsinki.
Una victòria es pot qualificar de sorprenent perquè l’atleta que la protagonitza estava molt lluny dels millors en el rànquing mundial –seria el cas de Bubka el 1983– o perquè, tot i estar entre els millors de l’any, l’atleta en qüestió no estava entre els millors un any enrere i durant la temporada del campionat ha fet una progressió espectacular –Maurice Greene el 1997, per exemple–.
Serguei Bubka va arribar a Hèlsinki l’estiu del 1983 seleccionat a última hora després d’haver estat tercer en el campionat soviètic. Diuen que va ser una aposta personal de l’entrenador de l’equip soviètic, l’exsaltador de llargada Ígor Ter-Ovanessian. Tenia dinou anys i un setè lloc en l’europeu júnior del 1981 com a únic resultat internacional en el seu palmarès. El 1982 l’havia acabat en el lloc 30 –desè de l’URSS– del rànquing mundial amb 5,55 i en la llista tancada just abans de l’inici del mundial era onzè amb 5,65, a 15 centímetres del francès Pierre Quinon (5,80) que era qui manava en el rànquing. A Hèlsinki el rànquing no va servir de res. El mal temps va impedir que s’acabés la qualificació i es va haver de disputar la final amb 27 atletes. Va ser una jornada duríssima, amb vent, que va començar a les 10 del matí i es va acabar quan es feia fosc. Els 27 participants van fer un total de 138 salts, dels quals només 35 van ser vàlids, la qual cosa indica la duresa d’una prova que va començar a 5,10 m i es va acabar amb els tres nuls de Bubka sobre 5,82, ja que el jove ucraïnès, un cop assegurada la victòria amb 5,70 i els nuls de Konstantin Volkov sobre 5,75, va intentar batre el rècord del món. També a Hèlsinki va sorprendre la victòria del soviètic Gennadi Avdeienko en el salt d’alçada amb 2,32 m, quan el 1982 només saltava 2,22 m.
El 1991, a Tòquio, l’alemany Lars Riedel va guanyar el primer dels cinc títols –quatre seguits– que aconseguiria entre el 1991 i el 2001. Un any abans, Riedel ni tan sols havia entrat en la final de l’europeu i va acabar la temporada en el lloc 18 del rànquing mundial amb tres metres menys del que llançaria durant el 1991.
El mundial de Stuttgart, el 1993, va ser el de la fulgurant aparició del grup de corredores xineses de Ma Junren. Liu Dong va guanyar els 1.500 m, Qu Junxia els 3.000 m i Wang Junxia els 10.000 m. Qu Junxia havia estat tercera en els 1.500 m dels Jocs de Barcelona, però les altres dues van passar de ser campiones del món júnior el 1992 a sènior el 1993. A  Stuttgart també va sorprendre la victòria de la russa Anna Biriukova en el triple salt, que va batre el rècord mundial amb 15,09. Biriukova, de 25 anys, va arribar a Stuttgart amb 14,68 m en el primer any en què es dedicava de manera seriosa al triple després de deixar el salt de llargada i haver estat mare el 1992.
Maurice Greene, triple campió del món i campió olímpic de 100 m, era el 28è del món –14è atleta dels Estats Units– en el rànquing del 1996. No va anar a Atlanta. En el mundial del 1995 no va passar dels quarts de final. En el mundial d’Atenes, el 1997, va guanyar el primer de tres títols mundials consecutius, passant de 10.08 a 9.86. El 1999 la cubana Daimi Pernia va passar de 57.40 a 52.89 en els 400 m tanques per guanyar el títol mundial a Sevilla. El mateix campionat en què la grega Tsiamita Paraskevi va guanyar el triple salt millorant en més de 60 centímetres la seva marca personal.
El 2003, a París, Kim Collins (Saint Kits) va guanyar els 100 m amb la pitjor marca des del 1983 (10.07) en una final sense nord-americans en el podi. Fa dos anys, a Hèlsinki, Tianna Madison va millorar 39 centímetres (de 6,60 a 6,89) en la qualificació i la final de salt de llargada i es va emportar l’or.

Els campions que no van ser campions

Com que el mundial es fa cada dos anys des del 1991 i els Jocs cada quatre, és més fàcil ser campió mundial que olímpic. Tot i això, atletes com Sebastian Coe, Steve Ovett, John Ngugi, Roger Kingdom o Evelyn Ashford, tots campions olímpics, no han estat mai campions del món individuals. Sebastian Coe, dos títols olímpics en 1.500 m (1980 i 1984), ni tan sols va arribar a participar en un mundial. Wilson Kipketer, Moses Kiptanui, Greg Foster i Thomas Dvorak són alguns dels pluricampions mundials que no van ser mai campions olímpics.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 23 d’agost del 2007)