Papers d'esports

Ja tenim un altre any olímpic aquí. El dia 8 del mes 8 de l’any 2008 s’inauguraran a Pequin uns Jocs Olímpics que faran, com cada quatre anys, que tots siguem experts en tots els esports i en tot allò relacionat amb l’olimpisme, Encara avui hi ha qui es posa a la boca, quan parla d’olimpisme, els preceptes que el 1894 es va inventar el fundador de tot plegat, el baró de Coubertin. La única cosa que tenen en comú els Jocs que es van disputar per primer cop el 1896 a Atenes, i els que es faran aquest estiu a Pequín és el nom. Res més.
Des que es van restaurar els Jocs, hi ha hagut dues guerres mundials, incomptables conflictes regionals, la Guerra Freda amb la humanitat al llindar d’un conflicte nuclear, més d’un centenar de països han accedit a la independència, etc. La història dels Jocs i de l’olimpisme ens mostra com han estat les idees del baró de Coubertin les que s’han anat adaptant als canvis de la societat i no la societat que s’ha transformat, tal com pretenia el pare de l’olimpisme modern. La Carta Olímpica no ha pogut continuar el ritme imposat per un món en constant mutació i ha acabat plena de contradiccions, i nega l’ús polític de l’olimpisme, però si un país no és membre de l’ONU tampoc ho pot ser del COI. Ja no hi ha una geografia esportiva diferent de la política. L’ideal olímpic, si l’entenem com les idees primerenques de Coubertin, ja no existeix, tot i que encara es faci bandera dels Jocs com una oportunitat d’unió fraternal entre els pobles a través de l’esport.
En l’inici del segle XXI, els Jocs són esport però també política, gegantisme, dopatge, mercantilisme, patriotisme i corrupció en una barreja que fascina com mai els habitants del planeta. El fet de ser present a la desfilada inaugural d’uns Jocs ha acabat sent un element de política internacional a nivell del reconeixement per part de les Nacions Unides.
Els Jocs Olímpics són també un gran generador de recursos. Això ha fet que la tria de les ciutat seu dels Jocs s’hagi convertit en una lluita entre ciutats i països que va molt més enllà del simple fet d’organitzar una competició esportiva. Els Jocs Olímpics són la gran excusa per transformar de cap a peus una ciutat, amb canvis urbanístics que tenen poc a veure amb una competició esportiva, però que sense això, o mai es portarien a terme o trigarien molt més. Les inversions per aconseguir la nominació primer i organitzar els Jocs després són cada cop més costoses i, per tant, cada vegada estan només a l’abast de les grans ciutats de les grans potències econòmiques. El Tercer Món cada vegada té més complicat acollir uns Jocs Olímpics. Coubertin també va parlar d’universalisme.
Tot això també forma part dels Jocs Olímpics. Negar-ho és ser un ingenu. O un hipòcrita.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 31 de desembre del 2007)