Papers d'esports

El que ha passat al Circuit de Catalunya durant les jornades d’entrenaments d’alguns equips del mundial de fórmula 1 ha estat la crònica d’un insult anunciat. Els seguidors més radicals de Fernando Alonso estaven predestinats a insultar Lewis Hamilton la primera vegada que poguessin. I va passar a Catalunya com hauria passat al País Valencià o a Andalusia si els entrenaments s’haguessin fet a Xest o a Jerez i no a Montmeló.
Personalment, no m’ha estranyat gens ni mica el que ha passat. Després d’haver estat tot un any llegint i escoltant tot el que han dit a Hamilton alguns dels col·legues dels mitjans d’informació espanyols, ara que ningú es posi les mans al cap perquè els que també ho llegien i/o escoltaven facin el mateix però augmentat exponencialment. Per no parlar del que s’escrivia en els fòrums d’internet, en alguns dels quals s’avisava que no s’admeten insults però es deixaven escriure adjectius que ara no repetiré.
No pretenc pas impedir que cadascú digui el que vulgui. El que no vull és que fem l’hipòcrita. Si deixem créixer la bèstia, després no ens queixem que fa mal. Des que Fernando Alonso va estar en disposició de lluitar per ser campió del món, i encara més quan ho va aconseguir, la fórmula 1 ha baixat al nivell del futbol. Dic baixat i no pujat, perquè no estic parlant de popularitat o d’interès per part de la gent, sinó de visceralitat, d’irracionalitat, de xenofòbia i de totes les coses dolentes amb què l’esport rei acostuma a contaminar la resta d’esports. Tampoc estic dient que els altres esports estiguin nets de totes aquestes qualitats que té el futbol, però és evident que hi són molt menys presents. Un peatge per la grandesa del futbol?
En tot cas, i com que en tot sempre hi ha coses bones, el consol és que Fernando Alonso no serà etern i, si no li surt un sòsia, d’aquí uns anys la fórmula 1 tornarà a ser a l’Estat espanyol cosa d’uns quants. I si algun dels joves pilots que aspiren a ser com ell ho aconsegueix? Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Esperem que, si es donés el cas, tots plegats haguéssim après alguna cosa i no es repetissin els errors d’aquests anys.
Un esportista és gran pel que fa, però també per la qualitat dels rivals que derrota. Encara hi ha qui no ho entén i només pensa a menysprear i insultar el rival. Feu un repàs a les hemeroteques o a la xarxa i en trobareu casos a cabassos.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 8 de febrer del 2008)