Papers d'esports

Dilluns, Zapatero i Rajoy es van dir de tot en el debat i dimarts, els diversos mitjans retreien a l’un i a l’altre les falsedats o mitges veritats que havien dit. Afirmar que els polítics menteixen és una cosa habitual en la nostra societat. També se sol dir que els periodistes mentim. I ningú més? El mateix dia que es revelaven les trampes dels dos principals candidats a la presidència del govern espanyol, el diari Marca publicava una entrevista amb l’expresident del Comitè Olímpic Internacional (COI) Joan Antoni Samaranch.
En aquesta entrevista, Samaranch explicava dues mentides: una sobre la Xina i una altra sobre el dopatge. També és habitual que els personatges públics vulguin vendre la seva veritat, tot i que tingui poc o res a veure amb la realitat. No parlo de judicis morals, valoracions o punts de vista. Parlo de fets, de coses que han passat d’una manera i no d’una altra. Samaranch deia: «El primer problema que vaig resoldre quan vaig ser escollit president l’any 1980 va ser l’entrada de la Xina amb unes condicions, sense expulsar ningú.» Fals. La Xina va ser admesa en el COI el novembre del 1979; el febrer del 1980, 28 xinesos van participar en els Jocs d’hivern de Lake Placid i el juliol del 1980, la Xina va donar suport al boicot dels Estats Units als Jocs de Moscou. Samaranch va ser triat president del COI el juliol del 1980. El que va arreglar Samaranch, el març del 1981, va ser que el comitè de Taiwan acceptés el canvi de nom, bandera i himne que el COI li havia exigit el novembre del 1979.
Samaranch també va dir a Marca, parlant dels controls antidopatge: «Fins l’any 1988 només es feien en els Jocs Olímpics.» Fals. Només una dada. La Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) els va fer obligatoris en els seus grans campionats el 1977 i des del 1983 van ser imprescindibles per ratificar un rècord.
Samaranch ja té 87 anys. Li pot haver fallat la memòria, es pot haver expressat malament, els periodistes del Marca –el director i un redactor en cap– ho poden haver transcrit malament. Poden haver passat mil i una coses. El que ha quedat imprès en el paper, el que quedarà a les hemeroteques és la falsa veritat de Samaranch.
I els periodistes que van fer l’entrevista? Sabien que Samaranch faltava a la veritat i van ser gentils amb ell? O és que no tenien ni idea del que els parlava? Si un dia Samaranch repeteix el mateix en una roda de premsa i algun periodista s’adona que està mentint, què ha de fer? Aixecar-se i fer-li veure que el que diu no és veritat? No dir res i explicar-ho en la seva crònica? Callar i continuar com xaiets com fa molta gent amb segons quins personatges? Si parla, probablement li diran que és un mal educat, cosa que segurament algú pensa de mi en aquests moments. Doncs m’agrada ser mal educat davant els intocables.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 28 de febrer del 2008)