Papers d'esports

Va ser durant una de les etapes del Tour de l’estiu passat. Antonio Alix i Pello Ruiz Cabestany estaven fent de les seves en la retransmissió d’Eurosport quan, l’exciclista es va posar a parlar de l’Astèrix, i Alix va dir, de manera contundent, que les aventures de l’Astèrix eren una apologia del dopatge. Haig de reconèixer que, tot i ser aficionat tant a l’esport com a l’Astèrix de tota la vida, mai havia caigut en establir una relació com la que va fer Alix aquella tarda de juliol. No cal estendre’s gaire en el perquè de l’afirmació del periodista d’Eurosport. La força d’Astèrix i els seus companys gals està en la poció màgica que fa Panoràmix. Un producte que, traslladat al món de l’esport, estaria prohibit i ben prohibit pel codi mundial antidopatge.
La tercera pel·lícula d’Astèrix amb personatges reals, Astèrix en els Jocs Olímpics, que ha arribat en aquest any olímpic, ha hagut de filar molt prim amb moltes coses. La primera, la qualitat. I és clar que no passarà pas a la història del cinema. La segona, el respecte a les normes que el Comitè Olímpic Internacional (COI) estableix al voltant de tot el vocabulari i la simbologia que hi ha al voltant dels Jocs. El COI té registrats, entre d’altres, els mots jocs olímpics i olimpíades; la divisa citius, altius, fortius i els símbols dels anells olímpics i la torxa olímpica. Qui ho vol fer servir ha de negociar i pagar. A França hi ha tolerància amb els clubs esportius que porten la paraula Olympique –a Lió o Marsella, per exemple–, però no la poden fer servir per usos comercials –l’agència de viatges que té el Lió s’anomena OL Voyages per amagar la paraula Olympique i no haver de pagar–. Aquí el Comitè Olímpic de Catalunya té una demanda del Comitè Olímpic Espanyol per mal ús d’una marca registrada. Així el COI evita un mal ús de la seva simbologia i fa una mica de calaix.
Els productors de la pel·lícula han hagut de pactar amb el COI totes aquestes coses. També la manera com es tracta el dopatge. Tal com es reflectia ja en el còmic del 1968, els gals van a Grècia segurs que guanyaran perquè tenen la poció que els fa invencibles, però allà veuen que no la poden fer servir. I no la fan servir. Són respectuosos amb la llei. De fet, com que tret d’aquesta anada puntual als Jocs Olímpics, els gals no fan mai esport –sempre que no considerem que estomacar romans o pirates sigui un esport– tampoc se’ls pot acusar de dopatge. Casualment, el COI va començar a fer controls antidopatge en els Jocs el 1968, l’any en què es va publicar l’àlbum Astèrix en els Jocs Olímpics.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 7 de març del 2008)