Papers d'esports

Fa 24 anys, el primer govern socialista de Felipe González va fer un decret sobre les estructures de les federacions esportives que obligava les federacions espanyoles a fer eleccions i impedia que els presidents poguessin estar en el càrrec més de tres mandats. Va ser el que es va conèixer com el decret anti-Porta, perquè es va considerar que l’únic objectiu de la mesura era posar fi a la presidència de Pablo Porta en la Federació Espanyola de Futbol.
Amb aquell decret es va fer molt més, ja que va ser l’inici de la democratització de les federacions espanyoles, que encara mantenien les estructures del franquisme. Ja no hi haurien més designacions a dit i el poder quedava a les mans de les assemblees. Porta i quinze presidents més van haver de deixar el càrrec, però en la majoria de les eleccions que es van fer van triomfar els candidats continuistes. Amb comptades excepcions, aquells presidents eren homes del règim, envoltats de consellers que els feien creure que, sense ells, el seu esport no existiria, disposats a viure bé –allò que José María García, el Butanito, anomenava servir-se de l’esport i no servir l’esport– i a fer la viu-viu al costat de les comptades estrelles que tenia l’esport espanyol.
Ara les coses han canviat molt, tot i que encara hi ha presidents estel·lars que es pensen que són una reencarnació del rei Sol –«l’Estat sóc jo»– i que fa més anys que manen que no els que va manar Pablo Porta. També n’hi ha que acaben d’arribar però sembla que hi siguin de tota la vida. Com el de la federació de tennis, Pedro Muñoz, que s’ensuma que la gran generació de jugadors que hi ha actualment guanyaran la copa Davis i vol ser més protagonista que ells.
Pedro Muñoz sembla una reencarnació dels antics presidents chusqueros, aquells que arribaven a manar perquè eren amics d’algun amic d’un ministre o parents del cap provincial del Movimiento. El conflicte actual no és el primer que protagonitza. Muñoz és tan estrany que, a més de buscar la foto de lluïment, es baralla via SMS amb alguns dels millors jugadors que hi ha a la federació que dirigeix.
Tot plegat és tan esperpèntic que fins i tot m’havia fet desitjar que l’equip espanyol eliminés els Estats Units i arribés a la final perquè hi hagués encara més merder entre el president, els jugadors i els mitjans. Fins que m’han fet notar que si l’equip espanyol arriba a la final, sigui contra l’Argentina o contra Rússia, l’haurà de jugar fora i no es podran barallar una altra vegada per decidir la seu.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 16 de maig del 2008)