Papers d'esports

El mes de setembre del 2005, Roberto Heras va tocar el cel amb la quarta victòria en la Vuelta Ciclista a Espanya. Dos mesos després, es va saber que Heras havia donat positiu per EPO en el control que li van fer en la penúltima etapa. La contraanàlisi va confirmar el resultat i després de seguir-se tots els processos, el ciclista va ser sancionat amb dos anys de suspensió. Ja han passat tres anys des d’aquella Vuelta, Heras, doncs, ha complert la sanció, però no ha tornat al pilot professional. Té 34 anys i la falta d’ofertes d’equips de primera fila l’ha portat a disputar curses com ara la Nissan Titant Dessert, que ha guanyat aquest any, i a deixar-se veure per algunes grans curses, com en la recent Volta a Catalunya.
Heras va complir la sanció que li van imposar i té dret a la rehabilitació. Heras, com van fer abans i continuen fent ara tant i tants altres esportistes als quals han enxampat fent trampes, no ha reconegut mai que es va dopar. Segons ell, perquè no ho va fer. És clar que aquesta negació s’ha produït sempre davant els mitjans de comunicació. Roberto Heras, i tants i tants altres esportistes als quals han enxampat fent trampes, continuarien amb el mateix discurs si haguessin de dir davant un jutge, sota jurament, que no es van dopar?
Aquests dies s’està fent als Estats Units un judici a Trevor Graham, l’exentrenador de Marion Jones i Tim Montgomery, entre d’altres. A Graham no el jutgen per dopar els seus atletes. El jutgen per haver comès perjuri quan li havien preguntat si dopava o no els seus atletes. Marion Jones va anar a parar a la presó pel mateix motiu. Per mentir, no per dopar-se. Diversos atletes que s’entrenaven amb Graham –alguns amb antecedents per dopatge, d’altres no–, estan explicant tot el que havien negat fins ara: que es dopaven. L’exemple de Marion Jones pesa molt. El jutge fa por. Ningú vol anar a la garjola.
Una sanció esportiva ja em sembla prou càstig per als dopats. No estic demanant que se’ls castigui amb presó, però sí que reconeguin els fets i que, si poden, tornin a començar. En tenen tot el dret. No s’ha de proscriure ningú. Heras tenia EPO a la seva sang el setembre del 2005. No hi ha cap dubte científic ni jurídic, per això va ser sancionat. Heras ho nega, però tres anys després continua sense donar una explicació del perquè de tot plegat. Potser li haurà de preguntar un jutge.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 30 de maig del 2008)