Papers d'esports

Diumenge es va produir una situació d’aquelles en què la barreja d’esportistes, equips, seleccions, països, himnes i banderes en el món de l’esport pot acabar produint tot un seguit de combinacions difícils d’entendre per a alguns i de molt mal pair per a altres.
A la tarda, a Montreal, el pilot polonès Robert Kubica va guanyar el GP de fórmula 1 del Canadà pilotant un BMW. Rere seu, el segon pilot de l’equip, l’alemany Nick Heidfeld. Com tothom sap, BMW és una marca alemanya. Tant per a Kubica com per a BMW era la seva primera victòria. Més o menys a l’hora que s’estava disputant la cursa de fórmula 1, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, a la ciutat austríaca de Klagenfurt, els aficionats alemanys i polonesos es van dividir en, com a mínim, dos grups, els que van gaudir, plegats o separats de l’èxit del seu pilot i/o del seu cotxe i els que es van insultar i esbatussar com a prèvia del partit de l’Eurocopa de futbol que més tard van jugar les seleccions d’Alemanya i Polònia.
Cap a 3/4 de 9 del vespre, tant a Montreal com a Klagenfurt van sonar els himnes polonès i alemany. Al Canadà, en honor del triomfadors Kubica i BMW, a Àustria com a part del cerimonial previ de l’Alemanya-Polònia de futbol. En un lloc, els himnes unien. A l’altre, eren un petit descans entre dues parts d’una batalla.
El partit de futbol el va guanyar Alemanya per 2-0 i per acabar d’embolicar la troca, els dos gols de la selecció alemanya els va fer Lukas Podolski, un alemany nascut a Polònia, que ja fa temps que va decidir jugar amb la selecció de la terra on viu i no amb la d’allà on va néixer. Podolski no va celebrar els gols i després del partit va dir que havia tingut sensacions estranyes després de marcar. En els dos gols, a més, va intervenir Miroslav Klose, un altre alemany-polonès.
Dimecres, un partit ultranacionalista polonès, la Lliga de les Famílies, va demanar treure la nacionalitat polonesa que encara mantenen Podolski i Klose i els va acusar de traïdors. De Kubica, que també està al servei de l’enemic, ni paraula.
Conclusió? Que tots plegats estem una mica bojos –els del partit polonès esmentat bastant per sobre de la mitjana– i que si hi ha una cosa intocable són les seleccions anomenades nacionals. Es pot canviar d’equip, d’escuderia, de club, de patrocinador, però mai de bandera i d’himne. En el segle XXI, allò dels pecats mortals i venials continua totalment vigent.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 13 de juny del 2008)