Papers d'esports

Durant la meva breu vida d’atleta entre els 13 i els 20 anys vaig fer trampes unes quantes vegades. Unes trampes blanques, pures, gairebé diria que solidàries i quasi totes les vegades inútils. No us penseu pas que em vaig dopar. No. Com que no tenia l’edat per córrer els 3.000 m obstacles vaig fer algunes curses fent-me passar per un company més gran per mirar de sumar algun punt per al meu club en la lliga. Per això dic que eren pures, blanques i solidàries. I la majoria de les vegades van ser inútils perquè per poder puntuar havies de fer una marca mínima que estava al límit d’on arribaven les meves forces i ben poques vegades vaig aportar punts a l’equip.
Aquestes trampes, però, van obrir en mi una passió per la cursa dels 3.000 m obstacles que, quan ja tenia l’edat per disputar-la legalment, va fer que hi continués i que ara els meus genolls em recordin tot sovint aquelles curses en pistes de terra. I també vaig voler buscar d’on venia aquella prova i quins eren els millors del món, i en una vella revista francesa del meu entrenador vaig trobar una foto i un nom: Amos Biwott, el campió olímpic dels 3.000 m obstacles als Jocs de Mèxic del 1968, el primer de la llarga llista de campions olímpics i del món kenyans en aquesta prova. Des del 1968 els kenyans han guanyat els 3.000 m obstacles en tots els Jocs Olímpics en què han participat (vuit, ja que van boicotejar els del 1976 i els del 1980); sis dels deu títols mundials absoluts, deu dels onze títols mundials júniors i quatre dels cinc títols mundials juvenils.
Aquests dies m’he tornat a trobar amb Amos Biwott. El diari L’Équipe fa uns especials anomenats L’Équipe Legendes i en un dedicat a commemorar els 40 anys dels esdeveniments del 1968 hi ha un reportatge dels grans kenyans dels Jocs de Mèxic: Kip Keino, campió dels 1.500 m, Naftali Temu, dels 5.000 m i Biwott. Temu fa anys que és mort. Keino és membre del COI. Biwott continua malvivint a les mateixes muntanyes d’on va sortir per primer cop el 1968 per anar a entrar en la història a Mèxic. El guia que va portar el reporter de L’Équipe fins on vivia Biwott es va quedar de pedra quan va veure qui era la persona a qui buscava el periodista francès. «Però si és el meu oncle. Ell va ser campió olímpic?» En les fotos que il·lustren el reportatge, Biwott vesteix l’uniforme de la delegació de Kenya en els Jocs del 1968. Li continua anant bé. El seu rostre reflecteix el pas del temps, però també l’oblit en què ha quedat l’iniciador d’un dels dominis més absoluts que hi ha en el mediàtic i professionalitzat món de l’esport actual.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 27 de juny del 2008)