Papers d'esports

La primera gran cita esportiva de l’estiu olímpic, l’Eurocopa de futbol, s’ha tancat sense cap resultat positiu en els controls antidopatge. O sigui, com sempre en el futbol, tot i que aquesta vegada s’han fet més controls i més exhaustius que mai. Que hi hagués hagut algun positiu hauria estat una sorpresa i més encara que hagués estat d’algun jugador de les seleccions grans. D’aquí que la mateixa UEFA es qualifiqui com a pionera en la lluita contra el dopatge –tal com ha fet en aquesta Eurocopa–, però, n’hi ha un bon tros.
La segona gran cita esportiva acaba de començar: el Tour de França. Aquí no crec que ningú s’hi jugui un pèsol que no hi haurà cap notícia relacionada amb el dopatge durant les tres setmanes de competició. El Tour no es disputa per equips nacionals, sinó comercials i hi ha qui diu que aquest és un dels motius pels quals es donen casos de dopatge en el ciclisme en general i en el Tour en particular. Una teoria que es desmunta totalment si anem cap a la tercera gran cita esportiva d’aquest estiu, els Jocs Olímpics. En els Jocs, els esportistes defensen els seus comitès olímpics i bé que hi ha casos de dopatge: 26 en els Jocs d’Atenes de fa quatre anys.
Tornem al Tour. L’any passat vam tenir tot l’embolic del danès Michael Rasmussen. Fa dos anys, el de Floyd Landis. L’any passat, a més, durant el Tour es van conèixer casos de dopatge que no s’havien produït durant la cursa i que va semblar que també eren del Tour. Tot plegat ens porta als qualificatius de «brut», «escandalós», «polèmic» i d’altres de similars amb els quals els periodistes acabem qualificant les competicions quan es detecten casos de dopatge.
En aquest aspecte, estic absolutament d’acord amb el punt de vista del president del COI, Jacques Rogge, quan diu que com més positius es detecten millor, perquè així els tramposos saben que els estan encerclant i els que van nets poden continuar confiant en la seva feina. La major decepció que podrien tenir tots aquells que creuen en la lluita contra el dopatge serien un Tour o uns Jocs sense cap positiu. Algú s’ho creuria? El 1980, als Jocs de Moscou, no hi va haver cap cas de dopatge i mirin on hem arribat. Evidentment que el somni, la il·lusió, la utopia és la desaparició del dopatge. També ho és la fi de la fam, de la pobresa, de la delinqüència… I tots sabem que, ara mateix, és impossible, però no defallim perquè pugui ser possible en un futur. Per tant, és positiu que hi hagi positius en el Tour i en els Jocs. I costa de creure que no n’hi hagi hagut en l’Eurocopa de futbol. I que hi hagi positius fa netes les competicions. No les embrut. Com més brutícia traiem de casa, més neta la tenim.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 de juliol del 2008)