Papers d'esports

Quarts de final, àrbitre, penals, contrarellotge. Aquestes paraules s’han associat directament en algun moment de la història a desfetes de l’esport espanyol. No sempre ha estat així, perquè no hi ha res que sigui etern, i les eliminatòries de quarts de final, els àrbitres, els penals i les contrarellotge han acabat portant també jornades de glòria per als esportistes espanyols. La recent Eurocopa de futbol n’és un exemple.
Ara és el torn de la paraula contrarellotge. Carlos Sastre té la victòria en el Tour de França a tocar, però demà ha de passar la revàlida de la contrarellotge, 53 quilòmetres de lluita individual en un traçat quasi pla. Tot el debat està en si l’avantatge d’1:24 que l’espanyol té sobre l’australià Cadel Evans serà suficient per pujar vestit de groc al podi de París. El fantasma de les desfetes dels ciclistes espanyols en la contrarellotge ha tornat a aparèixer.
Temps era temps, en el ciclisme espanyol no es volia saber res de la contrarellotge. El ciclisme de veritat era pujar muntanyes i la contrarellotge era cosa dels gegants holandesos o belgues. Sense anar a burxar més en la història, qualsevol bon aficionat té al cap la derrota del malaguanyat Alberto Fernández contra Éric Caritoux, per sis segons, en la Vuelta a Espanya del 1984 o la de Pedro Delgado contra Stephen Roche en el Tour del 1987 per 40 segons. Si les etapes contrarellotge no haguessin existit, Pedro Delgado podria tenir un parell de Tours més en el seu palmarès.
Les etapes contrarellotge eren maleïdes i no les volia ningú fins que va aparèixer Miguel Indurain. El navarrès va guanyar cinc cops el Tour i dos cops el Giro agafant avantatge en la primera contrarellotge, aguantant en la muntanya i sentenciant en la segona contrarellotge. A més, va ser campió olímpic i del món de contrarellotge. Aquesta mena d’etapes van passar a ser «la que demostra, de veritat, el valor de cada ciclista» segons va escriure Joan Antoni Samaranch en les seves Memorias Olímpicas sobre el triomf d’Indurain a Atlanta 96.
L’etapa d’Indurain es va acabar i encara que Alberto Contador va refermar en la contrarellotge final la seva victòria en el Tour del 2007, hi ha qui no oblida que en el del 2006, Floyd Landis va batre Óscar Pereiro en la lluita per la victòria final i que Carlos Sastre va perdre amb Andreas Kloden el duel pel tercer lloc –encara que després la desqualificació de l’americà va donar el Tour a Pereiro i un lloc virtual en el podi a Sastre.
Si Sastre perd el Tour, la paraula contrarellotge tornarà al bagul dels mots maleïts de l’esport espanyol en general i del ciclisme en particular, on ha estat sempre excepte entre el 1991 i el 1996 quan Indurain la va rescatar i la va elevar als altars. Si Sastre guanya, la paraula contrarellotge pujarà al cel, on es troben les paraules glorioses, i podrà rebre una cordial benvinguda d’un altre terme al qual Luis Aragonés, Xavi i companyia van rescatar no fa gaire de l’infern de les paraules que cap espanyol de bé volia sentir: quarts de final.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 25 de juliol del 2008)