Papers d'esports

El desembre del 1989 l’esfondrament de la República Democràtica Alemanya (RDA) va deixar a la llum el dopatge d’estat que es practicava en aquell país i que va ser una de les causes que es convertís en una potència de l’esport mundial. Aquells dies els diaris van anar plens de reportatges sobre tota aquella barbàrie que els dirigents comunistes alemanys havien fet amb milers de joves. Una d’aquelles informacions, datada del 16 de desembre del 1989, portava per títol: «La RDA controló a sus atletas para impedir que dieran positivo en el extranjero.»
Dinou anys després, aquell títol el podríem aplicar a tots i cadascun dels països que estan enviant els seus equips a Pequín per competir en els Jocs Olímpics. Les agències de notícies no paren de treure informacions sobre esportistes que són retirats dels diferents equips olímpics perquè han donat positiu en controls fets per les federacions i/o els comitès olímpics nacionals o perquè hi ha alguna sospita que l’esportista en qüestió està fent alguna cosa irregular.
Ara que la lluita contra el dopatge s’ha generalitzat, ja no hi ha problema a reconèixer que hi ha esportistes, d’arreu i de totes les disciplines, que fan trampes. Fa net revelar que tens pomes podrides dintre de la cistella. Anys enrere, ja hi havia països que aplicaven una política semblant, tot i que llavors, com que no s’havia instal·lat aquesta concepció del que podríem anomenar positius positius, les baixes per dopatge s’acostumaven a amagar rere lesions d’última hora.
A l’RDA el dopatge era d’estat. No sembla que ara hi hagi cap país que faci el mateix, tot i que aquesta setmana el comitè de Bulgària hagi hagut de retirar tot el seu equip d’halterofília o que Rússia i la Xina, sense anar més lluny, hagin fet fora dels seus equips olímpics un bon grapat d’esportistes.
A l’RDA volien evitar positius per tal que no es descobrís el que feien. Si havien de perdre alguna medalla a canvi, es perdia. Ara no es tracta que es descobreixi res estrany. Tothom sap que hi ha tramposos arreu. Ara el que cal és netejar a casa, que fa net, i evitar un positiu en els Jocs. Un positiu que, vista la transcendència que tots plegats donem als Jocs Olímpics, no embrutiria l’esportista o la seva federació, sinó tot el país, nació o estat –diguin-li com vulguin– que té al darrere. Les medalles aixequen l’orgull nacional. Els positius l’enfonsen. Senyors, han arribat els Jocs Olímpics.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’1 d’agost del 2008)