Papers d'esports

La història olímpica també té les seves particulars llegendes urbanes. Aquells fets que tothom pensa i dóna per fet que són d’una manera i en realitat han estat ben diferents. Com ara atorgar l’autoria de la frase «l’important és participar» al baró de Coubertin quan la va pronunciar el bisbe de Pennsilvània, Ethelbert Talbot, durant els Jocs de Londres del 1908; o dir que Adolf Hitler es va negar a donar la mà a Jesse Owens en els Jocs de Berlín del 1936 quan no van estar mai cara a cara i, en tot cas, hauria estat el saltador d’alçada Cornelius Johnson –l’únic campió afroamericà en la primera jornada d’atletisme d’aquells Jocs– l’esportista ofès, ja que Hitler va abandonar l’estadi abans que s’acabés la final i abans havia saludat els dos atletes alemanys i el finlandès que havien guanyat les altres finals del dia.
Una altra de les creences populars sobre l’olimpisme és que Pierre Fredi, baró de Coubertin, que va ser el creador del que avui encara coneixem com a Jocs Olímpics, va ser el primer president de l’organisme que, des del 1894, gestiona el que s’ha convertit en el major espectacle esportiu dels nostres temps. Doncs no. El primer president del que el 1894 es va anomenar Comitè Internacional dels Jocs Olímpics i que des del 1901 s’anomena Comitè Olímpic Internacional (COI), va ser un grec: Demetrios Vikelas.
Vikelas, un grec que com tants dels seus compatriotes al llarg de la història va viure més fora de Grècia que al seu país, ha estat el president que ha estat menys temps al capdavant del COI, només dos anys, i va ser president perquè els plans inicials de Coubertin sobre quan i on s’havien de començar a disputar els Jocs Olímpics no li van sortir bé. El juny del 1894, en el congrés que va convocar a París, Coubertin tenia previst que els primers Jocs Olímpics de l’era moderna es fessin a París l’any 1900, però quan va veure que hi havia el risc que no pogués imposar el seu criteri i que els primers Jocs anessin a Londres –capital del país creador o regulador de la majoria dels esports moderns–, va saber maniobrar hàbilment i buscar una tercera via: Grècia i la seva capital, Atenes, la terra on entre els anys 776 abans de Crist i 393 de la nostra era s’havien disputat els Jocs Olímpics que l’havien inspirat. Demetrios Vikelas va ser l’encarregat de proposar la candidatura d’Atenes i, un cop es va decidir que els Jocs del 1896 es farien a la capital grega, es va veure convertit en el primer president del COI, ja que una de les altres coses que es van aprovar en el congrés que es va fer a la Sorbona va ser que el president del COI seria del país encarregar d’organitzar els Jocs.
Aquest acord va quedar ben aviat en paper mullat. Un cop van acabar els Jocs d’Atenes, el baró de Coubertin –que havia estat nomenat secretari general del COI–, va agafar la presidència en compliment de la norma, ja que els Jocs del 1900 estaven atorgats a París. Va ser la darrera vegada que es va aplicar. Si s’hagués mantingut, avui no estaríem explicant la història dels vuit presidents que ha tingut el COI, sinó que podríem parlar de quasi 30 persones, ja que els Jocs de Londres seran els de la 30a Olimpíada i, segons aquell acord del 1894, a cada Olimpíada li correspondria un president del país que fos seu dels Jocs.
Demetrios Vikelas va ser un home de palla de Coubertin. Durant un temps es va fer càrrec del negoci familiar, però bàsicament va ser un home de lletres, escriptor i traductor –de Shakespeare, per exemple– i implicat políticament en el ressorgiment de Grècia. D’interessos esportius, cap ni un. L’any 1895, en un discurs que va fer davant uns estudiants grecs a París, Vikelas va explicar com es va veure implicat en el naixement del COI i la restauració dels Jocs Olímpics. El juny del 1894 va rebre per correu, un paquet amb un diploma en què el feien membre de l’Associació Panhel·lènica de Gimnàstica i una carta en què li demanaven que els representés en un congrés que s’havia de fer a París. Vikelas va anar al congrés amb la mateixa actitud amb la qual havia anat a d’altres, segons va dir el 1895: «Jo ja havia estat convidat a congressos sense tenir les qualitats necessàries per participar-hi. Jo hi anava i aconseguia dissimular la meva ignorància mantenint un silenci saludable. A més ho aprofitava per fer contactes i divertir-me. Esperant que aquest cop passaria el mateix i per no fer un lleig als amics, vaig acceptar l’encàrrec.» D’aquell congrés, però, en sortiria com a president del COI i amb un lloc en la història de l’esport.
Coubertin va agafar la regnes de l’organització i Vikelas va ajudar. El mes d’octubre del 1894 Coubertin va anar a Atenes. Vikelas no hi va anar fins al desembre. Va formar un comitè d’organització que no va resultar gaire efectiu i que va arribar a suggerir que els Jocs se suspenguessin. El govern del primer ministre Kharilaos Trikoupis no volia els Jocs perquè el país estava en una greu crisi econòmica, però Coubertin va conspirar amb el rei Jordi I, el príncep hereu Constantí i el cap de la oposició Theodoros Deliyannis fins que van fer caure el govern de Trikoupis. Vikelas era amic de Trikoupis, a qui havia conegut a Londres quan aquest va començar la seva carrera política com a encarregat de negocis a l’ambaixada grega.
Ja amb el nou govern, Vikelas va participar activament en la recollida de fons que va endegar el Comitè Olímpic Grec creat el 1895 i també va fer ús dels seus contactes amb polítics i intel·lectuals de diversos països per assegurar la presència d’esportistes de com més països millor. Els Jocs d’Atenes van tenir lloc finalment, la qual cosa ja va ser un èxit en si mateix i, un cop complerta la seva missió, Vikelas va deixar primer la presidència del COI a Coubertin i després el seu lloc en el COI al comte Mercati. El 1905 va tenir una breu tornada a l’olimpisme quan va anar al congrés del COI en representació de la Universitat d’Atenes. Va ser un home de lletres que l’atzar va portar a l’olimpisme.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’1 d’agost del 2008)