Papers d'esports

El comte Henri de Baillet-Latour va ser escollit tercer president del Comitè Olímpic Internacional (COI) el mes de maig de 1925, en el congrés que es va fer a Praga. El baró de Coubertin va complir el que va anunciar el 1921, quan va aconseguir per a París els Jocs de 1924, en allò que ell mateix va qualificar de «cop d’estat meravellós» i va deixar la presidència del COI el 1925. La tria del successor del que va ser el pare i la mare de l’olimpisme deixa ben clar què era el COI en aquells primers anys. Baillet-Latour, que era comte, va guanyar en la segona volta una elecció en la qual van rebre vots dos comtes, dos barons i un marquès.
Baillet-Latour era en el COI des de 1903 i va ser l’artífex de la represa dels Jocs després de la Primera Guerra Mundial a la seva ciutat, Anvers, el 1920. El 1921, quan Coubertin va decidir crear una comissió executiva que s’ocupés del COI mentre ell era de viatge, el comte de Baillet-Latour va ser un dels cinc escollits. També hi era el suec Sigfrid Edströem, que més endavant va succeir el comte belga en la presidència. Que Baillet-Latour fos el que agafés les regnes de l’olimpisme quan Coubertin va plegar, doncs, entrava en les previsions.
Si hem de fer cas a la biografia olímpica oficial que el COI ens dóna del seu tercer president, el comte belga «es va preocupar constantment de defensar els ideals i els objectius del moviment olímpic». Elements que, per a un president del COI, són com allò que diuen dels soldats amb el valor, que se suposa que el tenen. Baillet-Latour va presidir tres Jocs d’estiu i tres d’hivern, però ha passat a la història olímpica per haver estat el president en «els Jocs de Hitler». La història oficial del COI ens diu que el seu president va plantar cara als nazis i va posar Adolf Hitler en el seu lloc, va evitar –amb la inestimable col·laboració d’un futur president del COI, Avery Brundage– que triomfés el moviment de boicot als Jocs i va aconseguir que els Jocs de 1936 se celebressin.
La història real, però, ens mostra que Baillet-Latour va portar fins a les darreres conseqüències les qualitats que es destaquen en la seva biografia olímpica oficial: «Es va preocupar constantment de defensar els ideals i els objectius del moviment olímpic» i va permetre, per tal de salvar els Jocs, que els nazis els fessin seus com mai abans, ni després, cap altre règim polític ho ha fet. Diplomàtic de carrera, Baillet-Latour no es va estar de res a l’hora de negociar amb qui fes falta. Va entrevistar-se personalment amb Hitler, però es va deixar enredar com un aprenent. Els alemanys, ja fos des del govern o des del comitè organitzador, van assegurar una vegada i una altra al COI i al món sencer que els Jocs de Berlín serien com tots els anteriors, que no hi hauria cap mena de discriminació cap als jueus ni cap a ningú. I malgrat que no només les accions, sinó també les lleis que es van aprovar en el Tercer Reich des de 1933 deien el contrari, Baillet-Latour i els seus companys del COI es van creure les garanties que els donaven els alemanys. Se les van creure tant, que qui va rebre va ser Ernst Lee Jahncke, un dels membres del COI dels Estats Units. Jahncke va ser una de les veus del moviment en favor del boicot i el novembre del 1935 va escriure en el New York Times una crida a Baillet-Latour en la qual deia al seu president que no desaprofités l’ocasió de passar a la història dels jocs olímpics al costat de Coubertin i no de Hitler. El president del COI es va indignar i li va demanar que dimitís. Com que Jahncke s’hi va negar, va començar un procés que va acabar amb l’expulsió del COI del nord-americà durant la sessió que es va fer durant els Jocs de Berlín. Avery Brundage va ocupar el lloc que va deixar vacant el seu compatriota rebel.
Esportivament parlant, els Jocs de Berlín van ser un èxit. Baillet-Latour va cridar l’atenció a Hitler en l’afer de la salutació als campions, però van acabar ben amics amb els nazis. Els Jocs de Berlín van ser els darrers que va presidir Baillet-Latour. Quatre anys més tard, el món estava en guerra i ell, ciutadà belga, vivia en un país ocupat per l’exèrcit alemany que dirigia aquell home a qui havia consentit tot per tal que els jocs olímpics continuessin. Per acabar-ho d’adobar, el general que manava l’exèrcit alemany a Bèlgica era Walter Von Reichenau, que era membre del COI des de 1938. Els Jocs del 1936 es van fer, però no els de 1940 i 1944. Baillet-Latour va accedir a atorgar els Jocs del 1940 a l’Imperi japonès (Tòquio i Sapporo), tot i que el país estava en guerra amb la Xina des de 1937. Encara més. L’octubre de 1939, quan la Wermacht ja havia envaït Polònia, Baillet-Latour va enviar una carta als seus companys en la qual els preguntava si consideraven que «en interès de la idea olímpica, és oportú de celebrar els Jocs en el cas que les hostilitats no s’hagin acabat i, si tinguessin lloc en aquestes condicions, Hèlsinki podria comptar amb la participació del vostre país». La invasió soviètica de Finlàndia, el novembre de 1939, va acabar amb les esperances del COI de trobar una seu per al Jocs. El món estava en guerra, però semblava que ells vivien en un altre planeta. Baillet-Latour va morir en la Bèlgica ocupada el gener de 1942. Durant la guerra va resistir les pressions dels nazis per apoderar-se del COI, ja que, tot i dir que acceptava les reformes que proposaven, mai va convocar la reunió necessària per a que es poguessin aprovar. Els nazis li van fer un enterrament amb tots els honors, però amb la recança de no haver aconseguit tots els seus objectius.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 3 d’agost del 2008)