Papers d'esports

El 16 de juliol del 1980, a Moscou, just abans de l’inici dels Jocs Olímpics, Joan Antoni Samaranch va ser escollit president del Comitè Olímpic Internacional (COI). El dirigent barceloní va modernitzar un organisme ancorat en el temps, com si encara el dirigís el baró de Coubertin en el segle XIX. El COI ja fa molts anys que no tem pel seu futur, perquè és capaç de generar molts recursos, per a ell mateix i per a desenvolupar programes de solidaritat i de cooperació, i té un gran prestigi internacional, però al mateix temps ha desvirtuat totalment el que era fa més de 100 anys, tot i que encara mantenen que es tracta del mateix que va crear Coubertin. En el moment de plegar, l’estiu del 2001, Samaranch es va mostrar satisfet de tot el que havia fet tot i que va lamentar la feina inesperada que se li va girar en els dos darrers anys del seu mandat. La culpa? La corrupció detectada en la concessió dels Jocs d’hivern del 2002 a Salt Lake City. Samaranch va tornar a demostrar com, amb el suport adient, es pot capgirar qualsevol cosa i no es va estar de jutjar així la crisi de corrupció en un entrevista que li van fer amb motiu del seu comiat: «No diria que aquella crisi va ser benvinguda, però puc assegurar que tots aquells problemes que es van arreglar en uns dies no els hauríem afrontat sense la crisi. Es tractava que els membres del COI renunciessin a poders i privilegis, i així ho van fer.» Més o menys el que havia dit el desembre del 1999, a Lausana, en el discurs d’obertura de la 119a sessió del COI: «Tota crisi té un efecte positiu. Sense la crisi actual, el COI no hauria començat mai el programa massiu i fonamental de reformes que us demanem que aproveu.»
La corrupció va ser la gran taca final de Samaranch en el COI. Si els esportistes tenien el dopatge, els dirigents tenien la corrupció. Samaranch, però, va tornar a sortir-ne il·lès i, a sobre, va dirigir la renovació. Joan Antoni Samaranch va tornar a sobreviure. Com el 1970, quan va ser destituït de Delegado Nacional de Deportes i semblava que, amb 50 anys, ja no tenia futur, ni polític ni esportiu. Com el 1977, quan va haver de deixar la presidència de la Diputació de Barcelona, marcat pel franquisme, i va acabar d’ambaixador a la Unió Soviètica. Com el 1980, quan Espanya va estar a punt de boicotejar els Jocs de Moscou, on s’anava a triar el president del COI. Samaranch va aconseguir que Espanya hi participés, i va superar el boicot dels ambaixadors dels països occidentals agafant-se uns dies de vacances i anant als Jocs com a membre del COI i no com representant del govern espanyol. El Samaranch franquista reconvertit en demòcrata va acabar donant pas, en una altra tombarella del destí, al Samaranch apòstol de l’anticorrupció.
Samaranch va ser un personatge que es va reinventar constantment. Quan va plegar, a la plana web del COI es va penjar un extens balanç de la seva obra del 1980 al 2001. I també una biografia que era una mostra més d’aquesta reinvenció. Que el seu pas per l’aparell de l’Estat franquista fos tractat amb eufemismes –anomenar Parlament espanyol les corts franquistes és de molt mal gust– va en la línia d’aquell programa de TVE que van fer durant els Jocs de Sydney –Samaranch, olímpico genio– en què se’l qualificava de «catalán poco identificado con el régimen». En el resum dels anys de Samaranch al capdavant del COI, el boicot als Jocs de Los Angeles del 1984 no existia. Es va destacar que Lord Killanin no va poder evitar el boicot dels Estats Units a Moscou 80, però ni piu del de la URSS i els seus satèl·lits a Los Angeles.
El COI i l’olimpisme van canviar sota la direcció de Samaranch. El món també i aquí sí que el marquès no hi va tenir res a veure. Moltes de les coses que Samaranch va impulsar en el COI van anar paral·leles amb els canvis que hi van haver en el món tant en l’àmbit polític, com en l’econòmic o social. Samaranch sempre va tenir la gran virtut de ser al lloc adient en el moment adequat. No és ara qüestió de jutjar de manera absoluta tot el que va fer bé, o malament, Samaranch en el COI del 1980 al 2001, però hi ha coses que no es poden resistir, com ara desmitificar alguns fets. Seguint el guió del balanç del mandat de Samaranch que va fer el COI el 2001 i que titulava Els anys Samaranch (1980-2001), trobem que en el discurs que va fer en el Congrés Olímpic del 1981 va exposar els cinc grans eixos de la seva acció: reforçar la unitat del moviment olímpic, lluitar contra el dopatge i la discriminació, obrir els Jocs als millors esportistes i augmentar la participació femenina tant en el terreny esportiu com en el de l’administració. No es pot negar que Samaranch va complir el seu programa. Tot, però, va ser gràcies única i exclusivament a Samaranch, l’home que ho podia fer tot?
L’any 2001 el COI estava format per 199 comitès olímpics nacionals. El 1980 eren 149. Això es va presentar com la mundialització del fet olímpic i el reforçament de la seva unitat i un dels grans èxits de Samaranch. Sense els canvis polítics que hi van haver arreu del món a partir dels anys 80, amb la desintegració de l’URSS i de Iugoslàvia i la fi de l’apartheid a Sud-àfrica, l’any 2001 no hi haurien hagut 199 comitès olímpics. Ara mateix n’hi ha 205. Entre el 1980 i el 2001, 39 estats nous es van integrat a les Nacions Unides i 50, en el COI. Que potser va ser Samaranch i no Gorbatxov qui va facilitar la descomposició de l’URSS? Nelson Mandela va existir, o era Samaranch disfressat qui va portar Sud-àfrica a integrar-se en la comunitat internacional un cop va acabar el règim de l’apartheid? La Xina va tornar als Jocs el 1984, però va ser reconeguda pel COI de Lord Killanin el 1979.
Pel que fa a la lluita contra el dopatge, el COI va ser finalment capaç d’ajuntar les federacions internacionals i liderar la creació de l’Agència Mundial Antidopatge l’any 1999. Però els precedents ens fan pensar que, sense l’escàndol de dopatge del Tour del 1998, les coses haurien estat molt diferents. El COI va castigar Ben Johnson el 1988, però no va anar més enllà. Samaranch es va queixar en moltes ocasions de la soledat del COI en la lluita contra el dopatge, fet que en bona part és veritat, però és ben lícit que ens preguntem per què no va exercir el suposat lideratge de l’esport mundial que el COI s’ha atribuït sempre fins que la pressió de l’opinió pública, i d’aquells als qual el negoci podia anar a la baixa pel culpa del dopatge, va ser insuportable. No es pot negar la capacitat de reacció, una vegada més, que va tenir Samaranch, però ningú ens pot negar el dret a pensar que si no hi hagués hagut l’acció –el cas Festina en el Tour–, no hi hauria hagut la reacció –la conferència internacional antidopatge i la creació posterior de l’agència.
Dels anys de Samaranch en el COI també es va destacar que sota la seva presidència els Jocs es van obrir als millors esportistes, fossin professionals o no. Una altra veritat a mitges, perquè el torneig olímpic de futbol està limitat als jugadors sub-23 i els millors futbolistes del món no hi són presents. I si els millors esportistes del món van als Jocs és perquè, encara que en els Jocs no guanyin diners directament, són una plataforma per aconseguir grans contractes publicitaris i fer augmentar la seva cotització en les competicions en les quals sí que hi ha diners en joc.
Finalment, és evident que entre el 1980 i el 2001 va augmentar la participació femenina en l’olimpisme en tots els terrenys, tant de participació com en el mateix COI. Quan Samaranch va arribar a la presidència, no hi havia cap dona membre. El 1981 van entrar les dues primeres i el 1980 n’hi havia 17 entre 122. Una d’elles, Anita Defrantz, va aspirar, sense èxit, a ser la successora de Samaranch el 2001. Dir que la dona estava al marge del COI abans de Samaranch, però, tampoc no és del tot cert, encara que al president no li agradi recordar que l’any 1985 va acomiadar la francesa Monique Berlioux, que havia ocupat diversos càrrecs en el COI del 1967 al 1985 i que havia arribat a ser la directora general de l’organisme. Ho fes millor o pitjor, era una dona.
Quan Samaranch va plegar tot van ser lloances. Dintre i fora del COI. Només setze mesos després de la seva elecció, Jacques Rogge va haver d’enfrontar-se amb els problemes que el seu antecessor li havia deixat. Uns problemes que no és que sorgissin des del juliol del 2001 ençà, sinó que Samaranch no va afrontar perquè haurien trencat la seva imatge d’home de consens, de benefactor de la humanitat a través de l’esport. Durant el mandat de Samaranch tot va anar creixent. El gegantisme va arribar a l’excel·lència amb Samaranch. Els esports entraven, però cap en sortia. Com que no hi va haver cap acció que provoqués una reacció, ara és Rogge qui ha d’intentar aturar el gegantisme, qui ha de renovar el programa, qui ha crear un nou organigrama per racionalitzar la feina que es fa. Si hi ha tantes coses per canviar, deu ser que el llegat de Samaranch no va ser tan magnífic com ens van vendre. A posteriori, Samaranch ha explicat que el seu poder en el COI no era tan total com ens pensàvem i que hi va haver coses que volia fer i que no li van deixar fer.
A més de les crítiques sobre la mercantilització de l’esperit olímpic, de la corrupció, de l’amiguisme, de la tebiesa contra el dopatge… Des de Catalunya no podem oblidar que Samaranch ha de passar a la història com l’home que va tallar les aspiracions olímpiques del seu país, Catalunya. Perquè encara que sembla que ho hem oblidat, el COI va aprovar el 1996, just abans dels Jocs d’Atlanta, una modificació de la Carta Olímpica que impedeix que Catalunya i altres nacions sense estat puguin participar algun dia en els Jocs Olímpics. On deia que l’expressió país es referia a «tot país, estat, territori o part de territori que el COI consideri, a la seva absoluta discreció, com a zona de jurisdicció del comitè olímpic nacional que ha reconegut», ara diu que país significa «un estat independent reconegut per la comunitat internacional». La universalització dels Jocs, un dels grans èxits de la gestió Samaranch es va acabar a les portes de Catalunya. No cal dir que aquest és un dels fets positius que a Espanya s’ha destacat del llegat de Samaranch. El que costa més d’entendre són els constants homenatges que la UFEC, les federacions catalanes i l’administració esportiva catalana han estat fent aquests anys a Samaranch. Més que res, perquè no sembla gaire coherent que d’una banda es busqui el reconeixement internacional de l’esport català i, per l’altra, homenatgin l’home que ha tallat una d’aquestes vies, la presència de Catalunya en els Jocs Olímpics.
Els Jocs que Barcelona va organitzar el 1992 són, des del punt de vista català, la gran obra de Samaranch. Que el dirigent barceloní en va ser impulsor, vigilant, garant i tot el que es vulgui afegir està fora de tot dubte. Sense Samaranch en la presidència del COI els Jocs Olímpics no s’haurien fet mai a Barcelona? La capital de Catalunya encara estaria esperant, com Madrid? L’esport a Catalunya no comença ni acaba amb Samaranch. Des de l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació i la Delegación Nacional de Deportes va fer el que va poder, o li van deixar, per l’esport català, però la seva ambició des de sempre era l’olimpisme i el COI. A Catalunya l’esport ha estat cosa dels clubs, de la lluita personal de milers de persones durant dècades, en una estructura que encara és diferent de la que hi ha a l’Estat espanyol. L’ambició olímpica de Catalunya no comença en Samaranch i és menysprear la capacitat del país, des de tots els punts de vista, voler lligar el destí olímpic de Barcelona únicament i exclusiva a la persona de Samaranch. La Ciutat Comtal va tenir els Jocs perquè tots plegats van saber treballar-se els cardenals olímpics que havien de votar, segons tothom sense cap mena de relació amb els posteriors afers de corrupció, però també perquè tenien al darrere una candidatura ferma, capaç d’organitzar uns grans Jocs, tal com va quedar demostrat quasi sis anys més tard. Va ser una tasca i un èxit col·lectiu.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 7 d’agost del 2008)