El qui paga mana en la natació
8 agost 2008 per Jordi Camps
Els nedadors hauran de matinar a PequÃn per jugar-se les medalles. La diferència horà ria entre PequÃn i la costa est dels Estats Units –dotze hores– i el repte de Michael Phelps de superar les set medalles de Mark Spitz a Munic 72 feien incompatible el programa habitual dels Jocs amb la rendibilitat publicità ria dels generosos patrocinadors olÃmpics i les audiències de les encara més generoses cadenes de televisió dels Estats Units. En condicions normals, les gestes de Phelps s’haurien de veure a primera hora del matà a Nova York. Tot plegat, un desastre. La solució? La mateixa que ja es va trobar a Seül el 1988 pel duel entre Carl Lewis i Ben Johnson: canviar el programa. En els campionats de natació s’acostumen a fer les sèries al matà i les finals a la tarda. A PequÃn, no; a PequÃn es faran les sèries a la tarda i les finals l’endemà al matÃ. Aixà les finals seran a partir de les deu del matà a PequÃn que són les deu de la nit a Nova York –i a Catalunya les quatre de la matinada–. Els esportistes han hagut de canviar els seus hà bits, els sistemes d’entrenament i tot el que fes falta per a major guany de qui paga, que és qui mana. Els esportistes? Actors de l’espectacle.
(Article publicat a El Punt el 8 d’agost del 2008)