Papers d'esports

Un dels elements d’aquells que s’anomenen «de color» dels Jocs Olímpics que fa anys que formen part indestriable de la trobada són les visites que els membres de les diferents famílies reials, coronades o no, fan als seus esportistes. No només ho fan els membres de la família reial espanyola; tot i que, per raons òbvies, aquests són els que nosaltres veiem més.
Com que fan vacances –no us penseu que només en fan els que treballen–, fan com els nens quan van a colònies, i van als Jocs per torns. Durant la primera setmana en vam veure uns i durant la segona, uns altres. Com que no sé ni suec ni noruec, no sé què diuen els mitjans d’aquests països, per exemple, sobre les visites dels membres de les seves famílies reials. Com que sí que sé castellà –encara que alguns no s’ho puguin creure–, sí que veig, escolto i llegeixo el que fan els membres de la nostra família reial. I no puc evitar sentir vergonya aliena. No per ells, que fan el que els ve de gust –jo faria el mateix– ja que els ho deixen fer; sinó per la legió de llepaculs que els envolta. A totes les teles hem pogut veure «entrevistes» a algun membre de la família reial quan anava a veure alguna prova a Pequín. Costa pensar en un exemple més clar de reconeixement que ets un súbdit i no un ciutadà que el que es veu en aquestes «entrevistes».
A més, des dels Jocs de Barcelona, s’ha creat la llegenda –una altra de les llegendes urbanes olímpiques– que la família reial espanyola porta la sort als esportistes. Que quan hi van, medalla al sarró de l’espanyol de torn que competeix.
Arribat a aquest punt, em vénen al cap dues coses. O bé els membres de la família reial espanyola no va a tantes competicions com ens diuen, o bé no porten tanta sort als esportistes espanyols com ens venen. Per què? Home, una simple operació matemàtica. Mireu quants esportistes hi ha a la delegació espanyola i quantes medalles guanyem. Les xifres no quadren. Caldrà fer «treballar» una mica més els Borbons i companyia. Però és que, a més, l’altre dia, un diari esportiu madrileny ens oferia la gran primícia que era la reina Sofia la que portava sort, no els altres, ja que mentre la reina havia anat a veure en Llaneras, la seva filla Cristina havia anat al triatló. Tothom sap què va passar en un lloc i a l’altre. És clar que anar a veure com competeix Joan Llaneras és una aposta segura. Per què no anaven a les classificatòries d’atletisme, a veure si Berta Castells o Iratxe Quintanal superaven les eliminatòries?
Ja fa temps que els Jocs estan plens de caps que havien estat, estan o estaran coronats. La monarquia va ser sempre una de les «debilitats» de Joan Antoni Samaranch –molt abans que el fessin marquès–. En el seu llibre Memorias olímpicas, en l’anotació del dia de la cloenda dels Jocs de Seül, el 2 d’octubre del 1988, va escriure: «Segons Pound, alguns membres es queixen de la presència de massa reialeses. Cal deixar que diguin el que vulguin, però sembla mentida que no valorin el que aporta al COI la presència d’aquestes grans personalitats.» Però cal que treballin una mica més, i no només la família reial espanyola, que hi ha moltes repúbliques entre els primers del medaller.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 22 d’agost del 2008)