Papers d'esports

Un país que no té atletes ni nedadors de primer nivell pot ser considerat una potència esportiva? Un país que no pinta gairebé res en els dos principals esports dels Jocs Olímpics, els que tenen més proves i més participació, pot reclamar la condició de número 1 en l’esport mundial? La primera potència esportiva del món pot acabar uns Jocs en el lloc 35 en la llista de medalles de les proves d’atletisme?
Parlo de la Xina, evidentment, encara que imagino que potser algú estava pensant en algun altre país, molt més proper, després d’haver llegit la primera pregunta. Seria gairebé ridícul afirmar que la Xina, que ha guanyat 100 medalles, 51 d’or, en els seus Jocs i que ha fet pujar els seus esportistes al podi en 20 dels 28 esports que s’han disputat a Pequín, no és una potència, i gran, esportiva mundial.
Per tant, no ho faré. El que sí cal destacar és que malgrat la gran inversió de mitjans que ha fet el govern xinès, malgrat la importació de tècnics estrangers, hagin fracassat en els dos grans esports olímpics. Per què? És fàcil crear aixecadors de peses, gimnastes, boxadors, fins i tot regatistes i, en canvi, no hi ha manera de fabricar atletes i nedadors? A Pequín, la Xina va guanyar dos bronzes en atletisme i sis medalles –un or, tres plates i dos bronzes– en la natació en la piscina –en els salts arrasen.
Fa tota la impressió que els xinesos van renunciar a fer res en aquests dos esports. Sabien que no els feien falta per batre els Estats Units, que la rendibilitat entre la inversió i el rendiment no estava tan assegurada com en altres esports i que el fantasma d’un passat que relaciona la Xina, l’atletisme i la natació amb el dopatge podria tornar a aparèixer. A més, cal tenir present que aquests dos esports –més l’atletisme que la natació– són molts esports en un i que no és el mateix formar un velocista que un corredor de fons, un saltador de perxa o un llançador de martell. En tenien prou amb l’or promès i després frustrat de Liu Xiang en els 110 m tanques. Excepte el període entre el 1991 i el 1996, amb les dues versions de l’exèrcit de Ma Junren i les seves corredores que eren acusades de dopatge –algun cas hi va haver– i elles es defensaven dient que bevien sang de tortuga, l’atletisme no ha aportat quasi res a l’esport xinès ni en els Jocs ni en els mundials.
Pel que fa a la natació també acabem anant als mateixos anys, en la primera meitat dels anys 90. Les quatre medalles, amb cap or, de Seül 88 es van convertir en quatre títols en el mundial del 1991, quatre ors i cinc plates a Barcelona i van tenir la culminació en el mundial de Roma del 1994 on les nedadores xineses –perquè tota la feina la feien les noies, a l’estil de l’RDA– van guanyar dotze de les setze proves, amb un balanç de dotze ors, sis plates i un bronze. Els diversos casos de dopatge, que van culminar amb la troballa de productes dopants en l’equipatge d’una nedadora quan entrava a Austràlia per competir en el mundial del gener del 1998 van acabar amb el miracle de la natació xinesa. Des de llavors, el millor resultat han estat els tres ors i sis medalles en el mundial de Barcelona del 2003.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 de setembre del 2008)