Papers d'esports

El jutge instructor de l’operació Puerto ha decidit per segona vegada arxivar el cas, perquè considera que no hi ha cap infracció criminal en l’actuació dels acusats –Eufemiano Fuentes, Manolo Sáiz, Vicente Belda i companyia–. Segons el jutge, l’EPO i les altres substàncies que va trobar la Guàrdia Civil en la seva investigació no posen en perill la salut pública. L’advocacia de l’Estat tornarà a recórrer contra el tancament del cas, però sembla bastant complicat que es torni a obrir. I ara què? Els acusats, ara no culpables, poden presentar demandes, reclamar danys i perjudicis. Al secretari d’Estat per a l’Esport, Jaime Lissavetzky, li demanaran comptes polítics… Ja veurem com acabarà tot això.
I tot plegat, perquè el jutge no ha trobat cap llei per aplicar –diguem-ho així– en el cas. Quan es va fer l’operació Puerto no s’havia aprovat la llei espanyola de lluita contra el dopatge que ara està vigent. Va ser cosa de mesos. I el jutge ha considerat que no vulnera la llei que ha mirat si podia aplicar: la de salut pública. Si el jutge diu que l’EPO i tot el que van trobar no pot danyar la salut pública ens ho creurem. Però una cosa és la salut pública i l’altra el dopatge. I el jutge no ha entrat en això perquè no hi podia entrar. Ara sí que podria, però no en el cas que ara ha tancat. Les lleis, sortosament, no tenen caràcter retroactiu. I prendre EPO és, esportivament parlant, dopar-se. I fer-se transfusions o autotransfusions després d’haver millorat la sang, també. I això és que, personalment, m’interessa. De l’operació Puerto no en sortiran sancions esportives –encara que Basso hagi estat sancionat per haver confessat que es dopava i Ullrich s’hagi retirat en veure l’evidència de les proves– i alguns ciclistes que hi han estat implicats encara haurien d’estar agraïts de com ha anat tot. Han seguit, més o menys, corrent en equips de menor nivell, guanyant menys diners, però podran explicar als seus néts que van ser castigats injustament sense proves. Sense l’operació Puerto, molts d’aquests ciclistes –segur que n’hi ha d’innocents– haurien seguit amb les seves pràctiques i els haurien caçat en els controls antidopatge, cada cop més sofisticats, que s’han estat fent en aquests 28 mesos. Alguns dels seus companys de generació, d’equip, de pràctiques fraudulentes no van aprendre la lliçó i han estat caçats durant aquests temps. En tot cas, només cal esperar que, tot i la resolució judicial, el món de l’esport en general i del ciclisme en particular tingui clar que hi ha personatges que, com més lluny estiguin, millor.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 3 d’octubre del 2008)