Papers d'esports

El professionalisme i la globalització han convertit la immensa majoria dels clubs esportius professionals en un conglomerat de jugadors de les nacionalitats més diverses. Tampoc han canviat tant les coses. Abans es fitxaven jugadors de diferents zones del país i ara es fitxen de diferents països. Els clubs continuen representant el que representen i tots tan contents, sempre que es guanyin títols, és clar. A les seleccions nacionals es produeix un procés semblant, malgrat que, en teoria, les seleccions haurien de ser l’exponent de l’esport de cada país, amb la reunió dels seus millors esportistes i que se’ls dóna una simbologia que va més enllà de la raó. És clar que el problema és el que cadascú considera com a seus. I quan dic cadascú em refereixo tant als esports com als països.
Aquestes últimes setmanes hi ha hagut dos fets en el rugbi que il·lustren que, quan arribem a les seleccions, tot s’hi val per guanyar. D’una banda, la Federació Espanyola de Rugbi ha posat un anunci en el setmanari de rugbi francès Midi Olympique demanant que els jugadors de rugbi de França que siguin fills o néts d’espanyols s’hi posin en contacte per mirar si es poden incorporar a la selecció espanyola pensant en el mundial del 2011. De l’altra, el neozelandès Luke Stanley ha estat convocat per jugar els pròxims partits de la selecció espanyola. Donada la diferència de nivell entre el rugbi francès i l’espanyol, només que responguin a la crida uns quants jugadors de la segona divisió francesa, el nivell de la selecció espanyola pujarà. Pel que fa a Stanley, no és un cas de nacionalització exprés com en altres esports. Fa quatre anys que juga a El Salvador de Valladolid, però manté el passaport de Nova Zelanda.
I com és que pot jugar amb Espanya si no ha jurat la sacrosanta Constitució? Doncs perquè compleix les regles del rugbi. Un jugador és seleccionable si ell, els seus pares o els avis han nascut al país; si hi resideix durant 36 mesos de manera consecutiva i si no ha estat mai internacional A en un altre país. Stanley les compleix i pot jugar amb Espanya sense haver de fer la comèdia de jurar amor etern a un país que no és el seu. Una alternativa professional i que no obliga a forçar els sentiments. Vist que el rugbi espanyol s’està professionalitzant i cada dia hi ha més i millors estrangers, si es mantenen en la lliga espanyola, d’aquí a uns anys podran jugar amb la selecció espanyola juntament amb els francesos fills o néts d’espanyols. I vés a saber si podran aspirar a guanyar alguna cosa. Per cert, si la selecció francesa és el quinze del gall o l’anglesa, el quinze de la rosa, la selecció espanyola és el quinze del lleó. Ja té nom. No cal dir-li la roja.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 31 d’octubre del 2008)