Papers d'esports

Exposar, mantenir i defensar certes afirmacions o principis quan no t’afecten directament és molt fàcil. Ho pots fer durant anys i panys. Pot passar, però, que arribi el dia en què, de cop, aquestes afirmacions o principis truquen a la teva porta i et diuen: ep noi, recordes el que deies fa uns anys? Doncs ara m’ha arribat aquest moment. Durant quasi 40 anys he viscut l’esport com a practicant, tècnic, aficionat o periodista. Ara em toca viure’l també com a pare i des del passat m’arriba una afirmació, em sembla que prou contundent, en què deia que «els esportistes haurien de ser orfes, esportivament parlant, des que comencen a fer esport fins que arriben a la majoria d’edat». La vaig fer quan intentava ajudar a fer atletes al Club d’Atletisme Calella i la he mantingut en l’exercici de la professió periodística, encara que em sembla que, fins avui, mai n’havia deixat constància escrita. Amb aquesta frase volia dir que els pares haurien de deixar fer la seva feina als entrenadors quan els seus fills comencen a fer esport. No interferir, no voler fer una cosa per a la qual no estan preparats.
Aquest hivern, la meva filla de cinc anys i mig ha disputat dues curses del circuit de cros escolar del Maresme. L’última, diumenge passat a Calella. Per tant, és l’hora de portar la teoria a la pràctica. La primera cursa, a Arenys de Munt, gairebé no compta, perquè va anar a acompanyar un amic i va acabar corrent ella. Diumenge va ser diferent. Feia dies que sabia que hi havia la cursa, però no hi va haver cap tipus de preparació. Ja no dic entrenament, dic preparació. Volia córrer i va córrer. Va fer l’escalfament amb una monitora del CA Calella que aplegava tots els nens dels més petits que hi anaven, fossin o no del club. Em vaig mantenir a prop, mirant i escoltant. Vaig sentir com la monitora cridava a la seva filla, que va córrer mentre s’escalfaven, que anés tranquil·la, que no corregués tant. I estava lluitant pel podi. Quan va portar els menuts a la línia de sortida els va dir: «No vull que comenceu la cursa molt ràpid, que després no podreu córrer i heu d’acabar-la.» La meva filla va quedar situada la primera de la fila per dins. El pitjor lloc de tots. Per un moment, vaig tenir la temptació d’acostar-me i dir-li que es posés en un altre lloc. No ho vaig fer. La meva frase del passat se’m va aparèixer. Tant se val. No havíem anat al cros a guanyar res. Va sortir l’última, com a Arenys de Munt, i va passar unes quantes companyes. Al final, tots contents. Ella s’ho havia passat bé i sabia que havia passat algunes nenes durant la cursa tot i ser de les petites. Jo havia estat conseqüent amb el que pensava quan mirava els braus des de l’altra banda de la barrera. Després vaig pensar que el carnet de monitor d’atletisme que tinc des del 1979 potser m’hagués dispensat, com si fos una butlla papal, si hagués trencat el meu principi.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 23 de gener del 2009)