Papers d'esports

La victòria de Rafa Nadal en l’obert d’Austràlia ha tornat a desfermar, si és que en algun moment s’havia aturat, l’eufòria nacional i esportiva dels nostres veïns. El diari Marca ha recuperat la franja amb els colors de la bandera espanyola i el lema «La edad de oro del deporte español» i el secretari d’Estat per a l’Esport, Jaime Lissavetzky, va afirmar, en un esmorzar amb la premsa, que «el 2009 està prolongant la màgia del 2008» i no va descartar que en l’any 2009 se superin els èxits del 2008. Em sembla perfecte que gaudeixin de l’èxit de Nadal, però també m’agradaria que tinguessin una visió menys fanàtica de la realitat global de l’esport espanyol.

No seré pas jo qui negarà que durant el 2008 hi va haver molts equips i esportistes de l’Estat espanyol –molts de catalans–, que van triomfar. Però com que m’agrada molt posar aigua al vi –metafòricament parlant, és clar–, no m’he pogut estar de donar un cop d’ull al que ha passat durant aquest primer mes del 2009 en els campionats del món i d’Europa que s’han disputat. Perquè a més del futbol, el bàsquet, el tennis i el ciclisme, hi ha altres esports. I durant el mes de gener del 2009 s’han disputat set campionats del món i tres d’Europa. Saben quin és el balanç de medalles de l’esport espanyol en aquests deu campionats? Cap. Ni una. «Zero patatero», que diria aquell. I en alguns campionats no han guanyat res perquè ni tan sols hi han participat. Parlem dels mundials d’handbol –de bronze olímpic a tretzè lloc mundial en cinc mesos–, de ciclocròs i de cinc disciplines de neu i gel (bob, tobogan, surf de neu, patinatge de velocitat i esquí de velocitat) i dels europeus de patinatge de velocitat, de patinatge artístic i de patinatge en pista curta. Tots, menys el ciclocròs i l’esquí de velocitat, són esports que es disputen en els Jocs Olímpics –ho aclareixo per si hi ha algú que, fruit de la seva ignorància, està menyspreant aquests esports mentre llegeix aquestes línies.

Durant aquest any quasi tots els esports olímpics disputaran el seu campionat del món i els que no, el seu campionat d’Europa. A més de Roland Garros, Tour i similars. Per tant, hi haurà moltes ocasions de guanyar medalles, fer sonar himnes i pujar banderes. Quan s’acabi el 2009, potser sí que Lissavetzky tindrà raó i l’any haurà estat millor per als espanyols que el 2008. Però encara que la tingui, com a màxim responsable polític de l’esport espanyol té la obligació de no deixar-se portar pels sentiments –fanatisme?– i conèixer la realitat del sector del qual aspira a ser ministre. I la realitat és que l’esport espanyol té primeres figures mundials, però també moltes llacunes, molts esports en els quals, purament, durament i simplement, l’esport espanyol –i el català– és tercermundista.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 de febrer del 2009)