Samaranch, el discurs i el ministeri
12 febrer 2009 per Jordi Camps
Joan Antoni Samaranch ha estat investit doctor Honoris Causa per la Universitat Europea de Madrid. En el discurs d’acceptació, el president d’honor del Comitè Olímpic Internacional (COI), ha qualificat el 2008 com “any de glòria per a l’esport espanyol” i també ha reivindicat la necessitat de que Espanya tingui, per primer cop, un ministeri d’esports. Samaranch ha proposat per al càrrec l’actual secretari d’Estat per a l’Esport Jaime Lissavetzky. Samaranch, portat per la eufòria del moment, s’ha passat de frenada i ha dit que un ministeri d’esports no només seria un pas endavant, sinó també “el premi que es mereix Jaime Lissavetzky”. De les paraules de Samaranch es pot deduir que, si l’esport espanyol no hagués tingut els èxits d’aquests darrers anys, el secretari d’Estat no mereixeria ser ministre -perquè no mereixeria un premi- i, per tant, el ministeri d’esports no tindria sentit. No crec que sigui això el que realment pensa Samaranch -ja volia el ministeri d’esports en temps de Franco-, però la seva exagerada tendència a fer el pilota li ha jugat una mala passada. Com que Samaranch, per motius de salut, no pot fer llargs parlaments en públic, ha estat la seva filla Maria Teresa Samaranch la que ha llegit el discurs d’acceptació. Maria Teresa Samaranch és la presidenta de la federació espanyola d’esports de gel, una de les comptades federacions esportives espanyoles que no tenen cap esportista de nivell mundial. No em negaran que té la seva gràcia que hagi estat ella precisament qui hagi llegit un discurs en el qual es glosaven les glòries de l’esport espanyol actual.