Papers d'esports

Els dies que el Barça juga en horari normal, com el d’ahir a la Lliga de Campions, sovintegen les anades i vingudes dintre de la redacció cap als indrets on hi ha alguna televisió amb el partit posat. Quan algú arriba a veure que passa, és interessant observar quina expressió utilitza per preguntar com van les coses: Què fan, o què fem? O sigui, en tercera o primera persona. Si la visita es repeteix i en la primera el Barça anava perdent -com ahir a Lió, on va rebre un gol molt aviat-, llavors la pregunta és: Perden, o perdem? Aquesta temporada, la majoria de les preguntes s’han estat fent en primera persona. Tothom ha tornat a ser del Barça. Els darrers partits però, sembla que han generat dubtes i amb les dubtes han tornat les interpel·lacions en tercera persona. És clar que tot pot canviar durant el partit en funció del resultat. Dimarts la cosa va començar en tercera persona i va acabar en primera. També és interessant constatar com el Barça ens va conduint cap a la independència nacional gràcies als seus resultats si fem cas a les portades dels diaris esportius que s’editen a Madrid. Fa molt i molt de temps, quan els equips “espanyols” jugaven a Europa, en els mitjans espanyols hi havia la unitat patriòtica que tant enyoren d’altres temps. Ara no. Tampoc existia quan el Barça de Ronaldinho va guanyar la Lliga de Campions a París. Només cal mirar, escoltar i llegir el que diuen els nostres “col·legues” de més enllà de l’Ebre. L’Olympique de Lió és francès, però no acaba de quedar clar d’on són aquests del Barça. La pressió mediàtica del “Juntos podemos” arriba fins i tot a la Champions. Ja em va bé si no ens volem. Jo tampoc els vull a ells. I així, si per desgràcia algun equip de la lliga espanyola -i no vull dir cap nom- que no sigui el Barça arriba a la final de Roma, podré no anar amb ell sense cap mena de problema. Cosa que, d’altra banda, he fet i seguiré fent sempre.