Papers d'esports

El pla ADO de preparació dels olímpics espanyols per als Jocs Olímpics del 2012 disposarà de 51,3 milions d’euros. Ahir es van presentar les xifres del nou pla, que disposarà de menys diners d’entrada que el pla per als Jocs del 2008 –54 milions–, tot i que al final del cicle es va arribar als 63,1 milions. La crisi ha arribat, doncs, a l’esport olímpic espanyol? Segons com es miri. Les aportacions al pla ADO vénen d’empreses i de RTVE. Les empreses hi aportaran 35,3 milions, 10 milions més del que van posar per a Pequín, i RVTE hi invertirà 16 milions, 12 milions menys que en l’últim pla. El pla ADO no disposa d’aportacions directes de l’Estat, tot i que sempre, d’una manera o altra, part dels diners dels contribuents acaba anant a parar a la preparació dels esportistes. Aquesta vegada més que en l’últim pla, ja que el govern espanyol va aprovar fa uns mesos un instrument fiscal segons el qual les empreses del pla de Londres 2012 podran recuperar el 90% dels seus ingressos en publicitat. Les empreses que formen part, ara mateix, del pla ADO són Coca-Cola, El Corte Inglés, Endesa, «la Caixa», Leche Pascual, Loterías y Apuestas del Estado, Repsol i Telefónica –hi aportaran 3,45 milions cadascuna– i Allianz, Caja Madrid, Campofrío, Correos, Damm, Globalia i Nutrexpa –hi aportaran 1,1 milions–. Esmento els noms per si alguna empresa es deslocalitza o fa algun ERO en els pròxims anys.
El pla ADO és la base del miracle de l’esport espanyol des dels Jocs de Barcelona. Es pot explicar amb paraules molt maques i amb moltes filosofies, però tot es pot reduir a una paraula: diners. Els esportistes reben beques i ajudes que els permeten dedicar-se professionalment a l’esport –cosa diferent de ser professional d’un esport– i ja se sap que la combinació de condicions –físiques i mentals–, entrenament i dedicació, surten els bons esportistes i d’entre ells, els grans campions. Aquí i al Vietnam. No hi ha gran diferència entre els esportistes d’estat dels països de l’òrbita soviètica dels anys cinquanta als vuitanta del segle passat i els actuals esportistes d’estat i d’empresa d’arreu del món. Aquells obtenien ascensos en la seva carrera militar, habitatge i cotxe. Els d’ara, un sou, que la immensa majoria dels treballadors voldrien, per dedicar-se exclusivament a fer esport. Tant en un cas com en l’altre, la inversió es retorna en medalles. És clar que un lampista o un periodista es pot dedicar a la seva feina –si un ERO no ho impedeix– fins que es jubila i la vida laboral de l’esportista té data de caducitat. Què és el que cal fer amb aquests esportistes és una altra història.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 de març del 2009)