Papers d'esports

Seria difícil trobar una cosa més segura en el món de l’esport que apostar que un atleta nascut a Àfrica guanyarà el campionat mundial de cros que es disputa diumenge a Amman (Jordània). El campionat del món de cros es va encetar el 1973. A Amman arriba, per tant, a la 37ª edició i els atletes nascuts a Àfrica han guanyat 25 dels 36 títols absoluts masculins que s’han posat en joc. El domini dels africans és encara més aclaparador si tenim en compte que Kenya i Etiòpia, les dues grans potencies del fons mundial, no es van incorporar al mundial de cros fins el 1981. Del 1981 ençà, els africans han conquerit 25 dels 28 títols que s’han disputat. Utilitzo l’expressió «nascut a Àfrica» o «africà» en comptes de «país africà», perquè els anys 2000 i 2001 el títol el va guanyar Mohammed Mourhit, que representava a Bèlgica, però era un marroquí que havia aconseguit la nacionalització del seu nou país el 1997.
Aquest domini africà en el mundial de cros va començar a Madrid, al campionat que el 1981 es va fer a l’hipòdrom de la Zarzuela, tot i que aquell títol va ser per al nord-americà Craig Virgin. Aquell any va ser el primer que Etiòpia i Kenya van enviar equips al mundial, i si no hagués estat perquè l’entrenador d’Etiòpia va confondre els seus atletes, que van esprintar una volta abans del final, quedant la majoria d’ells absolutament fora de combat, també haurien guanyat el títol individual a més del d’equips. Kenya va ser tercera.
Fins aquella cursa de Madrid, Àfrica no havia destacat en el mundial de cros i tampoc no gaire en el Cros de les Nacions, el predecessor de l’actual campionat. El Cros de les Nacions es va començar a disputar el 1903 a Escòcia amb atletes d’Anglaterra, Escòcia, el País de Gal·les i Irlanda. El 1907 s’hi va incorporar França, el 1923 ho va fer Bèlgica i el 1929, Itàlia, Luxemburg, Espanya i Suïssa. El primer país africà que hi va participar va ser Tunísia, el 1958, i el 1960 el marroquí Rhadi Ben Abdesselem va obtenir el primer títol per a un africà. Aquest atleta va ser segon a la marató dels Jocs de Roma, darrere Abebe Bikila. El 1966 va guanyar un altre marroquí, Assou El Gazhi, i el 1968, Mohamed Gammoudi, de Tunísia.
De fet, però, el primer atleta nascut a Àfrica que va guanyar el Cros de les Nacions va ser Alain Mimoun, nascut a Algèria i que, representant França, va imposar-se a les edicions del 1949, 1952, 1954 i 1956. Aquesta presència amb comptagotes dels corredors del Magrib no anava acompanyada dels de l’Àfrica negra, tot i que els kenyans i els etíops van guanyar medalles en diferents curses de fons dels Jocs Olímpics del 1964, el 1968 i el 1972. El cros, l’especialitat atlètica més natural, que no té més instal·lació que l’indret per on es corre, el terreny en el qual kenyans i etíops s’entrenaven al seu país per després passar a fer-ho a la pista, estava deixat de banda com a competició en aquests països. Fins a Madrid. Des del 1981, només els esmentats Virgin i Mourhit i el portuguès Carlos Lopes (1984 i 1985) han estat capaços de derrotar els africans en el mundial.
Si mirem el passaport dels campions, els atletes dels països Africans han guanyat 23 títols, per 11 els europeus i 2 els Americans. En la competició per equips, Kenya I Etiòpia s’han repartit tots els títols des del 1981. En total, 28 per a ells i 8 per a la resta del món.
Per mirar de trencar aquest domini africà, la federació internacional d’atletisme va crear l’any 1998 el que van anomenar cros curt. La idea era atraure cap al cros als corredors que feien 1.500 m, 3.000 m obstacles o 5.000 m en la pista i fer el campionat més atractiu. No va funcionar. La novetat va durar nou anys, els atletes no van respondre a les expectatives de la federació i els atletes africans van guanyar tots els títols individuals i per equips. Els cinc doblets consecutius de Kenenisa Bekele (llarg i curt en la mateixa edició) del 2002 al 2006, que van fer més gran al corredor, van acabar de decidir la IAAF a oblidar-se del cros curt.
Dels 90 títols mundials, entre individuals i per equips que s’han posat en joc des del 1973 en la categoria absoluta masculina, 69 han estat per a africans (44 per a Kenya, 22 per a Etiòpia, 2 per al Marroc i un per a Eritrea). De les 270 medalles, els africans n’han guanyat 181.
El domini dels africans en la categoria femenina no és tant aclaparador com en la femenina però ja acumulen 10 dels 36 títols individuals, 8 de 9 en el cros curt, 17 per equips en el cros llarg i set en el curt. Les atletes dels països europeus han guanyat 21 títols, per 4 les americanes i 1 per a Oceania. Les atletes africanes han guanyat tots els títols per equips que s’han disputat des de l’any 2001 i tots els individuals des del 2005, tot I que cal precisar que l’any 2007 la campiona va ser Lorna Kiplagat, una kenyana que defensava els colors d’Holanda. Si els equips masculins de Kenya i Etiòpia no es van incorporar al mundial fins l’any 1981, els equips femenins no ho van fer fins el 1988. L’any 1991 Derartu Tulu (Etiòpia) va ser subcampiona i la primera campiona va ser la kenyana Hellen Chepnego el 1994. El primer títol pet equips el va guanyar Kenya el 1991. Malgrat el retard en incorporar-se al campionat, Etiòpia i Kenya manen en el medaller conjunt femení, amb 29 títols i 62 medalles per a Etiòpia i 13 i 43 per a Kenya.
A la categoria júnior el domini africà és encara més gran. Porten guanyats 24 títols individuals i 27 per equips de forma consecutiva. L’últim atleta no nascut a Àfrica que va guanyar un títol mundial júnior de cros va ser l’osonenc Pere Casacuberta l’any 1984. Casacuberta va trencar una ratxa de tres títols africans que havia començat el 1981. El 1980 havia guanyat el títol un altre català, Jordi Garcia. Des del 1980, per tant, el mundial de cros és, si se’m permet l’exageració, cosa d’africans … i de catalans. En la categoria femenina, la cursa júnior es va instaurar el 1989. Dels 20 títol que s’han disputat, les corredores africanes n’han guanyat 16, els 13 últims de forma consecutiva. Per equips, Kenya i Etiòpia han guanyat tots els títols. Aquí cal esmentar els dubtes que sempre genera la veritable edat dels africans, ja que en aquests països els nens no se solen inscriure en el mateix moment en què neixen. Aquest fet, en competicions amb límit d’edat, pot esdevenir important.