Papers d'esports

La torxa olímpica ja no es tornarà a passejar arreu del món quan arribin els Jocs Olímpics. El Comitè Olímpic Internacional (COI) va aprovar divendres que el recorregut en relleus de la torxa en les futures edicions dels Jocs es farà, únicament i exclusivament pel territori del país de la ciutat seu dels Jocs. Aquesta era una decisió cantada després dels incidents que hi va haver en el recorregut de la torxa dels Jocs de Pequín de l’estiu passat. Els moments de gran tensió que es van viure en diferents ciutats, especialment a Londres, París i Sant Francisco van fer que el COI ja es plantegés en aquell moment eliminar d’una vegada per totes el recorregut internacional de la torxa. De fet, el COI ja va prendre aquesta decisió després dels Jocs d’Atenes del 2004. La desmesura de tota mena que van fer els grecs amb el recorregut de la torxa, amb més de 78.000 quilòmetres en un itinerari que va passar per totes les ciutats que havien estat seu dels Jocs d’estiu, va encendre els llums d’alarma en el COI, que va decidir que en el futur el recorregut de la torxa s’havia de limitar a ser nacional i no internacional. Però com que la Xina ja tenia en marxa el projecte del seu recorregut arreu del món i els patrocinadors olímpics van pressionar, el COI va cedir. El director executiu del COI, Gilbert Felli, ho explicava dies enrere: “Pressionats pels nostres patrocinadors, ens vam deixar convèncer de continuar”.

El retorn als orígens que ha aprovat el COI tampoc té gaire res de novetat, ja que tant els organitzadors dels Jocs d’hivern del 2010 que es faran l’hivern vinent a Vancouver (Canadà) com els d’estiu del 2012 que tindran lloc a Londres ja havien anunciat que els relleus es farien només en el seu país. En el cas de Vancouver, ja està decidit que el foc s’encendrà a Olimpia el 22 d’octubre d’aquest any i es farà un recorregut d’uns 45.000 quilòmetres (inclòs el trasllat d’Atenes fins al Canadà) durant 106 dies. Els Jocs de Vancouver es disputaran del 12 al 28 de febrer del 2010. El COI només té el dubte de com s’agafarà aquesta decisió el comitè organitzador dels Jocs d’hivern del 2014 que es faran a Sotxi (Rússia), que ja estava treballant en el tema. La ciutat seu dels Jocs del 2016, que es decidirà la propera tardor, ja sabrà de bon començament quines són les regles.

De fet, encara que potser hi ha molta gent que es pensa que la torxa olímpica sempre ha donat la volta al món, si fa no fa, abans d’uns Jocs Olímpics, el cert és que això només ha passat en les edicions del 2004 i el 2008. Evidentment que el foc olímpic sempre ha tingut un recorregut internacional, ja que s’encén a Grècia i s’ha de portar fins a la ciutat seu dels Jocs. Però mai fins el 2004 s’havia muntat un xou com el que va muntar el comitè organitzador dels Jocs d’Atenes i va continuar el de Pequín. En els dos casos, el recorregut de la torxa es va convertir, més que res, en una gran caravana publicitària, tant en el sentit comercial com en el polític.

Durant els incidents de la torxa de Pequín a Londres, París -especialment- i San Francisco, es va usar molt la paraula sagrat per referir-se al foc que portaven els rellevistes. Malgrat els lligams de tota mena que sempre s’han establert entre els Jocs que el baró de Coubertin va restablir el 1896 i els que es feien en la Grècia antiga, el fet real és que la primera vegada que es va encendre una torxa a Olímpia i es va portar el foc amb relleus fins a la ciutat seu dels Jocs va ser el 1936, amb motiu dels Jocs de Berlín, dels Jocs de Hitler.  Aquells van ser els Jocs de la onzena Olimpíada i la desena edició dels Jocs Olímpics. Una Olimpíada és el període de quatre anys que hi ha entre uns Jocs i uns altres i els Jocs són els dies en que tenen lloc les competicions. Uns Jocs poden no celebrar-se (com el 1916, el 1940 i el 1944 per les dues Guerres Mundials), però la numeració de les Olimpíades no es perd. Doncs el 1936, 40 anys després del restabliment dels Jocs Olímpics, va ser quan per primer cop es va muntar el cerimonial del relleus amb el foc.
Si els Jocs del 1936 van ser els Jocs de Hitler, l’invent dels relleus amb la torxa va ser un invent dels nazis? Sí i no. Sí, perquè va ser un més dels elements de propaganda que va  usar Joseph Goebbels per proclamar al món la superioritat de la raça ària (només cal veure l’inici de la pel·lícula oficial dels Jocs de Berlín, que va rodar Leni Riefensthal, Olimpia). No, perquè el seu ideòleg, Carl Diem, tot i ser l’ànima d’aquells Jocs, no era un nazi, tot i que hi va conviure sense cap mena de problema. Diem però, va sobreviure al nazisme i a la Segona Guerra Mundial, i va ser un dels més prestigiosos historiadors del món de l’esport. En tot cas, l’inici de l’ús del foc en els Jocs està íntimament lligat al nazisme i no té res a veure amb el restaurador dels Jocs, el baró de Cobertin, que tot i ser un gran amant del cerimonial, la història en ensenya que en cap moment va pensar en usar el foc com un dels elements de la posada en escena dels Jocs Olímpics.

El recorregut que va iniciar la tradició de la torxa olímpica va començar el 21 de juliol del 1936 -tres dies després de la rebel·lió de Francisco Franco que provocaria la Guerra Civil Espanyola en què Hitler tindria el seu protagonisme- amb l’encesa d’una torxa aprofitant els raigs solars d’Olímpia. Després, 3.331 atletes van portar la torxa durant 3.050 quilòmetres a través de Grècia, Bulgària, Iugoslàvia, Hongria, Àustria, Txecoslovàquia i Alemanya. Quines ironies té la història si tenim present que les torxes que es van usar les va fabricar, de forma gratuïta l’empresa Krupp, el gran fabricant de les armes amb les quals l’exercit alemany faria un recorregut molt semblant, encara que molt més ampli, arreu d’Europa, a partir de l’1 de setembre del 1939. Les imatges que hi ha del recorregut d’aquell foc fan feredat per la barreja d’uniformes militars, esvàstiques, creus gammades i parades militars que van acompanyar la torxa.

El foc havia acompanyat per primer cop els Jocs Olímpics vuit anys abans, el 1928 a Amsterdam, quan es va encendre un peveter en l’estadi en el moment de la inauguració. Quatre anys després, a Los Angeles, es va repetir la operació. Aquestes dues primeres enceses del foc en uns Jocs Olímpics no són gaire tingudes en compte pels historiadors olímpics. Com l’espanyol Conrado Durántez, que en el llibre “La antorcha olímpica” editat el 1987, diu del que es va fer a Amsterdam: “Va ser sense cap dubte un  important acte simbòlic, però la seva transcendència va ser purament localista, ja que la flama es va encendre dintre de l’estadi, sense cap mena de cooperació o participació internacional”.

A partir del 1936, l’encesa de la torxa a Olímpia i el seu trasllat en relleus fins a la ciutat seu ja no ha fallat mai. El 1948, a Londres i el 1952, a Hèlsinki, el trasllat va ser senzill i europeu, com el del 1936. Portar el foc fins a Austràlia, el 1956, ja va ser una altra història. El foc es va dur amb avió de Grècia a Austràlia, amb aturades a Calcuta, Bangkok, Singapur i Djakarta, amb un total de 20.470 quilòmetres recorreguts, dels quals 4.912 els van fer 3.118 rellevistes a peu. Portar el foc a Roma el 1960 va ser cosa de nens i el 1964 va tornar la gran operació del trasllat fins a Tòquio amb aturades a Turquia Líban, Iran, Paquistán, India, Birmània, Tailàndia, Malàisia, Hong Kong i Taiwan. El 1968, camí de Mèxic, la torxa va fer escala a l’Estat espanyol. Va arribar per mar a Barcelona procedent d’Itàlia i va anar fins al port de Palos, on va embarcar en el vaixell “Princesa” que el va portar per mar fins a  Mèxic amb escales a les Illes Canàries i a Bahames. A l’Estat  espanyol es va fer un recorregut de 1.324 quilòmetres a peu, també en relleus. El trasllat del 1972 a Munic va ser molt semblant al del 1936 a Berlín. Tant semblant, que la torxa també la va fabricar l’empresa Krupp.  El viatge del 1976 fins a Montreal va ser el més ràpid de la història de la torxa. La flama es va encendre a Olimpia el 13 de juliol del 1976, només quatre dies abans de la inauguració dels Jocs. La nit del dia 15, el foc va arribar a Atenes, a l’estadi Panatenaic. Allà el foc es va enviar via satèl·lit fins a Otawa, on van començar els relleus que portarien la torxa fins l’estadi de Montreal. Allà, per primer cop, l’acte d’encesa del peveter el farien dues persones i no una: Sandra Henderson, de Toronto, de parla anglesa i Stephane Prefontaine, de Montreal, de parla francesa. Un reconeixement d’un bilingüisme en el qual ningú pensaria -o si ho van pensar, no es va notar gens-, 16 anys després, en la inauguració dels Jocs de Barcelona, la capital d’un país on conviuen dues llengües. Cap dels protagonistes finals de l’encesa del foc a la Barcelona del 1992 va ser de parla catalana.

El viatge cap a Moscou, el 1980, no va portar cap problema, tot i el boicot, ja que va ser tot per territori “amic” (Bulgària, Romania i la URSS). El 1984 si que hi van haver conflictes. Els Jocs de Los Angeles van ser l’inici de l’era de la comercialització olímpica.  Una comercialització que va arribar fins a la torxa. El comitè organitzador va tenir la idea d’usar el recorregut de la torxa per aconseguir diners per a projectes esportius per a joves. A més l’empresa AT&T va acceptar el patrocini del projecte i es va comprometre a cobrir els diners en els indrets on les donacions dels rellevistes no arribessin a les quantitats previstes. A Grècia s’ho van agafar com una ofensa i  el comitè olímpic grec va amenaçar amb no permetre el trasllat del foc. Al final es va arribar a un compromís: el foc s’encendria com es venia fent des del 1936, però no hi hauria relleus en territori grec. El foc es portaria en helicòpter d’Olimpia a Atenes i d’Atenes a Nova York en avió. Allà van començar els relleus patrocinats. El 1988, el foc va anar amb avió d’Atenes a Corea del Sud. L’any 1992, el foc va arribar a Catalunya per mar a  Empúries, establint un lligam amb l’entrada de la civilització grega a la nostra terra. Del pas de la torxa per Catalunya es recorden els cartells amb el lema “Catalonia is not Spain” que es van exhibir i la gran mobilització popular que va seguir el pas de la torxa per les nostres ciutats. El trajecte total del foc de Barcelona va ser de 6.307 quilòmetres. 4.450 es van fer per terra, amb 1.490 en bicicleta, amb un total de 10.448 rellevistes (9.849 corredors i 599 ciclistes). A Atlanta, el foc va visitar les ciutats del país que havien estat olímpiques (Los Angeles i Saint Louis). L’any 2000, el foc va fer una volta per Guam, Palau, Micronèsia, les Illes Salomon, Samoa, les Illes Coook, Fidji i Nova Zelanda, abans d’arribar a Austràlia. El retorn dels Jocs a Grècia l’any 2004 es va voler celebrar amb les exageracions que ara el COI ha decidit eliminar.