Papers d'esports

La federació internacional d’atletisme (IAAF) està preocupada perquè veu que està perdent terreny respecte a altres esports més mediàtics. L’aparició d’Usain Bolt a Pequín va ser com el mana caigut del cel, però el jamaicà tot sol no pot cobrir tot l’any. Un dels temes a revisar és el cros. El domini aclaparador dels corredors africans –26 dels 29 títols mundials des del 1981– ha fet decaure l’interès dels mitjans de comunicació, i per tant, dels patrocinadors, en aquesta dura disciplina. En el mundial que es va disputar dissabte passat a Amman (Jordània), Kenya i Etiòpia es van repartir a parts iguals els vuit títols que es van posar en joc i, de les 24 medalles, 22 van ser per als països africans. Un bronze per a Portugal i un per al Japó –en dues classificacions per equips– va ser el que van deixar per a la resta del món. En la cursa masculina, el primer no africà va ser el català Carles Castillejo en el lloc 26 i en la femenina, la kenyana nacionalitzada holandesa Hilda Kibet va ser sisena i la primera que no tenia res a veure amb l’Àfrica va ser Kimberley Smith (Nova Zelanda), 13a.
Ara mateix, la IAAF té sobre la taula una iniciativa de Gebrselassie, Bekele i Tergat, que demana el retorn del cros en els Jocs Olímpics (l’últim cop que hi va estar va ser el 1924). Això no depèn només de la IAAF, ja que el COI no vol incrementar més el programa i si ha d’entrar alguna prova, n’ha de sortir una altra. Una altra opció seria entrar en els Jocs d’hivern, però els esports de neu i de gel no volen ningú més amb qui repartir el pastís i, en teoria, els Jocs d’hivern estan reservats als esports de neu i gel. Altres mesures més fàcils d’aplicar són fer el mundial al gener i no al març –el campionat d’Europa es fa al desembre–, amb la qual cosa es podrien atreure maratonians i corredors de pista; però que podria tenir l’inconvenient que mataria la resta de la temporada de cros. Finalment, i independentment de quan es fes el mundial, també està en estudi que els campionats es disputin en recorreguts més atractius i no en hipòdroms o camps de golf, que són com pistes, però d’herba, i reduir de sis a tres el nombre de participants per país. Sobre l’escenari de les curses, la IAAF té clar que als hipòdroms és fàcil fer la retransmissió per televisió i que es complicaria en segons quin escenari. Sobre la reducció de participants per país, els 145 atletes que van córrer la cursa sènior a Amman haurien quedat reduïts a 92.
Què podria canviar si s’apliqués aquesta última mesura? Amb només tres atletes de Kenya, Etiòpia, Eritrea i Uganda, Carles Castillejo hauria estat el 17è en lloc del 26è i la neozelandesa Kimberley Smith, la 9a en lloc de la 13a. Aquestes classificacions satisfarien l’ego dels països no africans que ara es veuen aclaparats per la marea negra? El problema és el domini titànic que els atletes d’uns països determinats exerceixen en el cros, o en quins són aquests països? A ningú el preocupa que la velocitat sigui feu exclusiu, des de fa anys i panys, dels atletes del Carib i dels Estats Units? Els corredors de cros es frustren i els velocistes, no?
(Article publicat a El 9 Esportiu el 3 d’abril del 2009)