Papers d'esports

Renovar-se o morir. La història de l’esport ens mostra com els diversos esports han anat modificant les seves regles o els sistemes de competició amb el pas dels anys. Ho van fer quan s’estava edificant l’estructura que ha convertit l’esport en el fenomen social que és avui dia, però també ho estan fent ara. La lluita per ser coneguts i captar adeptes dels primers temps s’ha convertit ara en la lluita per la supervivència. Ara mateix, qui no és primer plat a les cadenes de televisió o no forma part del programa olímpic ho té molt magre. Per això tots intenten perfeccionar el seu atractiu visual i aconseguir ser una disciplina que funcioni en la petita pantalla. Uns ho tenen més fàcil que altres, però fins i tot un esport tan complicat, visualment parlant, com la natació, en què amb prou feines es reconeixen els protagonistes mentre fan la seva feina, ha aconseguit tenir un atractiu visual amb les imatges virtuals –línia de rècord del món que es mou al mateix temps que els nedadors, posicions dels tres primers en el mateix moment de tocar la paret– que ens ofereixen per la tele i que a la piscina, en viu i en directe, òbviament, no es veuen. L’atletisme també fa temps que fa experiments en algunes disciplines i ara vol provar a fer sortir els atletes del decatló en els 1.500 m d’un en un, transformant els punts de diferència en segons i que, d’aquesta manera, el primer sigui el que realment va al davant de l’última cursa. El rugbi, el futbol americà, l’hoquei sobre herba i, fins i tot, el bàsquet en alguns casos concrets, no rebutgen les noves tecnologies i recorren a la repetició de les imatges per ajudar els àrbitres a ser tan justos com sigui possible.
Sempre hi ha excepcions i el futbol n’és la més gran. També ha fet canvis, és cert, però en molts aspectes li agrada viure en el passat. Com en l’ús de les noves tecnologies per aconseguir ser un esport més just. Es veu que els espectadors de futbol no poden ser com els de rugbi, per exemple, i esperar que un àrbitre de televisió decideixi en els casos en què l’àrbitre pugui dubtar sobre la decisió que cal prendre. I segur que no és per falta d’imatges. Potser es pensen que, sense la polèmica permanent que l’acompanya, el futbol perdria atractiu. Segurament, però, és perquè tenen clar que estan per sobre del bé i del mal i poden fer el que volen.
Per arribar al cap del carrer i anar a un cas concret. Els rectors del futbol no volen ajudar l’àrbitre a decidir si a Messi li van fer penal o no al Camp Nou contra el Bayern. Què hi farem. Però tampoc estan disposats a ser justos quan les imatges demostren que Messi no mereixia veure una targeta groga en aquella jugada. I el més greu és que Michel Platini, el president de la UEFA, va ser un jugador de primeríssima fila mundial, no el típic buròcrata que amb prou feines coneix el seu esport.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 17 d’abril del 2009)