Papers d'esports

Alejandro Blanco serà reelegit demà president del Comitè Olímpic Espanyol (COE). Blanco té garantida la reelecció ja que va ser l’únic que va presentar els avals necessaris en el termini que es va acabar el 30 de març passat. Blanco va presentar els avals de 57 federacions, 28 olímpiques i 29 no olímpiques. Nascut a Orense el 1950, Alejandro Blanco va accedir a la presidència de la federació espanyola de judo el 1993. Membre del COE des d’aquell moment en funció del seu càrrec, va entrar en el comitè executiu de l’organisme olímpic espanyol l’any 2001 i el 2004 va accedir a una de les vicepresidències. Blanco ha estat i és molt beligerant amb els intents de l’esport català d’aconseguir un major protagonisme internacional, especialment amb el Comitè Olímpic de Catalunya (COC). Durant el seu primer mandat va impulsar l’intent, no reeixit, de posar lletra a l’himne espanyol per a que els esportistes espanyols el poguessin cantar en els podis internacionals. El sonor fracàs de l’intent, amb una lletra que va rebre qualificatius gens positius des de tots els sectors, no l’ha desanimat i recentment ha declarat que no és un projecte oblidat. Blanco se sent i es mostra orgullós de ser espanyol i ha destacat que els èxits esportius “han tret al carrer el concepte d’espanyolitat”.
Oficialment, Blanco és el president número 17 del COE d’una llista que encapçalaria Gonzalo de Figueroa, Marqués de Villamejor a partir del 1912. La història oficial del COE i la real és molt diferent, tal i com ja va demostrar l’any 1995 l’historiador olímpic català Joan Fauria. Segons Fauria, el primer president del COE seria Julio Urbina Ceballos-Escalera, marqués de Cabriñana del Monte, el 1905. Després seria el torn del marqués de Villamejor, l’autor d’aquella frase de que l’únic destí dels catalans és ser espanyols, fins el 1921. El 1924, quan es va reconstituir el COE a Barcelona, va assumir la presidència Santiago Güell i López, baró de Güell (1924-26) al que va succeïr Eusebio López y Díaz de Quijano, marqués de Lamadrid (1926-1931). L’any 1931, el president del COI, el secretari i el vicepresident van dimitir després que no fos acceptada la dimissió en massa de tots els membres del comitè. Aquesta dimissió es va produir després de la frustrada candidatura de Barcelona als Jocs del 1936, que es va votar l’abril del 1931, just després de la proclamació de la Segona República i de diversos incidents amb les noves autoritats republicanes, com ara que el president de la República, Niceto Alcalá Zamora no acceptés la presidència d’honor del COE que si havia ostentat Alfons XIII. El gener del 1933, el COE va encetar una nova etapa sota la presidència d’August Pi i Sunyer, germà del ministre del govern espanyol i conseller de la Generalitat, Carles Pi i Sunyer. El nou COE es va formar l’11 de gener del 1933 i estava format, bàsicament, per catalans. L’aixecament militar del 18 de juliol del 1936, la no participació als Jocs de Berlin i la manca de suport del govern de la República van fer que Agust Pi i Sunyer dimitís de la presidència del COE el 1936.

La dictadura franquista va assumir un control total de l’esport espanyol i el Comitè Olímpic no en va ser cap excepció. Segons la cronologia oficial del COE, hi ha cinc anys en què no va tenir president, del 1936 al 1941. Segons reflexa el llibre d’actes del COE, aquest organisme es va reunir a Barcelona, en zona republicana el 27 d’agost del 1937 i la següent reunió ja es va fer a Saragossa, en zona feixista, l’11 de febrer del 1938. Com si no hagués passat res, com si el COE franquista fos el mateix que el COE que existia abans del 18 de juliol del 1936. El president en la nova etapa del COE va ser el general José Moscardó, comte de l’Alcázar de Toledo amb Santiago Güell i López, baró de Güell i membre del COI des del 1921, com a vicepresident. El novembre del 1937, el president del COI, el comte belga Henri de Baillet-Latour va reconèixer el COE del bàndol feixista, en un moment en què les potències europees occidentals encara es declaraven neutrals i Franco només tenia el suport de l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini. El 27 d’agost del 1938 un decret del Ministerio de Educación Nacional va crear el Consejo Nacional de Deportes, que integrava el COE, i que va ser un avançament del que seria l’estructura de l’esport franquista.
 
El COE va tenir cinc presidents durant el franquisme -el general José Moscardó (1941-1956), José Antonio Elola Olaso (1956-1967), Joan Antoni Samaranch (1967-1970), Joan Gich (1970-1975) i Tomás Pelayo Ros (1975-1976)- i tots van compartir aquest càrrec amb el de màxim responsable de l’esport espanyol com a Delegado Nacional de Deportes, en una clara vulneració de la Carta Olímpica que proclamava, i encara proclama, que els comitès olímpics nacionals han de ser totalment independents dels poders públics de l’Estat. Una d’aquestes cinc persones va protagonitzar aquest incompliment de les normes olímpiques va ser Joan Antoni Samaranch, que el 1965 va entrar a formar part del COI. L’any 1956, el govern franquista va atorgar la independència jurídica al COE, amb una fórmula segons la qual el COE passava a ser “un òrgan permanent de caràcter tècnic i assessor de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes”. Això sí, el president del COE havia de ser el Delegado Nacional que, a més, nomenava dos vicepresidents. La llei d’educació física del 1961 no va canviar res de tot això.
 
Samaranch, quan va ser nomenat Delegado Nacional de Deportes, ja era vicepresident del COE. Samaranch va ser nomenat Delegado el 26 de desembre del 1966, va prendre possessió del càrrec el 10 de gener del 1967 i el 8 de febrer va presidir la seva primera reunió com a president del COE. Samaranch va ser cessat del càrrec a la DND el 9 de setembre del 1970 i dos dies després es va nomenar el seu substitut, Joan Gich, que va prendre possessió el 16 de setembre. La comèdia del traspàs del càrrec de president del COE no es va escenificar fins el mes de setembre. El dia 11, Samaranch va presentar la dimissió com a president del COE, i va proposar que Joan Gich fos nomenat membre del comitè. El 22 de desembre, Gich va ser triat president del COE per l’assemblea de l’organisme, formada en la seva majoria, per presidents de federacions el càrrec dels quals depenia de Gich.
 
El Delegado Nacional de Deportes va ser president del COE mentre va ser Delegado.  Joan Gich va ser cessat a la DND el 15 de juliol del 1975 i en el seu lloc va ser nomenat Tomás Pelayo Ros. Aquest cop van tenir més pressa a unificar els càrrecs. Pelayo Ros va prendre possessió a la DND el 19 de juliol i el 20 de juliol ja era president del COE. En la mateixa reunió dels membres del COE, Joan Gich va proposar que Pelayo Ros fos triat membre de l’assemblea; va anunciar que no es presentava a la reelecció com a president i Samaranch va proposar que el nou Delegado fos triat nou president, cosa que l’assemblea, evidentment, va fer per aclamació. Tomás Pelayo Ros, que va ser el Delegado amb un mandat més breu de la història, també ho va ser en el COE. En teoria havia estat triat per quatre anys, però durant el seu mandat va morir el dictador Francisco Franco, el 20 de novembre del 1975.