Papers d'esports

El govern d’Adolfo Suárez va canviar la cúpula de l’esport espanyol el setembre del 1976 i també es va canviar el president del Comitè Olímpic Espanyol. Benito Castejón va ser nomenat Delegado el 9 de setembre del 1976 i automàticament va passar a manar en el COE. El 14 de juny del 1977, Castejón va dimitir com a president del COE i va convocar eleccions per al 21 de juny, que va guanyar amb 36 vots a favor i un en contra. Aquella va ser una època de moltes reformes i canvis polítics i administratius. Benito Castejón va tenir tres càrrecs en l’administració en un any. De Delegado Nacional de Deportes (setembre 1976) a Director General del Consell Superior d’Esports (setembre 1977), passant per Director General d’Educació Física i Esports (abril 1977). Tres noms i tres càrrecs però una única funció.
 
Castejón va ser president del COE mentre va ocupar el càrrec de màxim responsable de l’esport espanyol. La transició política no va portar grans canvis en l’estructura de l’esport. Castejón va ser cessat com a Director General del Consell Superior d’Esports el 23 de gener del 1980. El seu substitut, Jesús Hermida va prendre possessió el 29 de gener. El 17 d’abril del 1981, Benito Castejón va presentar la dimissió de president del COE durant una reunió de la comissió executiva de l’organisme en la qual es va arribar a la conclusió que la persona més indicada per ser el nou president era Jesús Hermida. El 13 de maig, Hermida va ser triat president del COE en el plenari del comitè amb 53 vots a favor, dos en contra, dos en blanc i un de nul. Tres dies després, Jesús Hermida passava a tenir rang de Secretari d’Estat en el govern d’Adolfo Suárez. El president d’un organisme teòricament independent dels poders públics com era el COE estava tan sols un graó per sota del càrrec de ministre del govern espanyol. Durant l’elaboració de la llei de l’esport del 1980, Castejón havia propugnat la separació dels dos càrrecs, tot i que mai s’ho va aplicar. Quan va ser cessat va dir que no havia tingut temps d’aplicar les reformes. Si la independència del COE havia de ser total, també ho havia de ser econòmica i, en aquells temps, el COE tenia la seu a l’edifici del Consell Superior d’Esports, de qui rebia tot el suport econòmic. Durant el 1981 i el 1982 es va discutir molt sobre com havia de ser el COE en la nova etapa de l’Espanya democràtica. Un membre històric de l’organisme, Anselmo López, el va arribar a qualificar d’agència de viatges per dur els esportistes als Jocs cada quatre anys. López va ser protagonista d’un dur enfrontament amb l’equip de Jesús Hermida, ja que volia la independència total del COE però amb diners públics i Hermida li recordava que qui paga mana.
 
La victòria del PSOE en les eleccions de l’octubre del 1982 va portar canvis a l’esport espanyol. Masses per alguns i massa poc per a d’altres, Mentre era a l’oposició, els socialistes abominaven del fet que la secretaria d’Estat per a l’esport i la presidència del COE les ocupés la mateixa persona. Quan van estar en el poder, no van fer gens de fàstics a controlar-ho tot. D’aquesta manera es va iniciar una etapa molt convulsa en el COE, que va coincidir i va viciar, la cursa de Barcelona per a organitzar els Jocs Olímpics del 1992. El primer responsable socialista dels esports va ser un català, Romà Cuyàs, que havia estat l’autor del dossier sobre les possibilitats de Barcelona de ser seu olímpica. Cuyàs va ser nomenat secretari d’Estat i president del CSD el 15 de desembre del 1982. El seu nomenament va ser molt criticat a Madrid, ja que tothom tenia coll avall que el lloc seria per al diputat Miguel Ángel Martínez, responsable d’esports del PSOE. A més, Cuyàs va expressar ràpidament el seu desig de ser també president del COE, argumentant que la doble presidència a mans de la mateixa persona era molt convenient en una situació excepcional com era la d’aconseguir els Jocs Olímpics per a Barcelona.
 
L’11 de gener del 1983, Romà Cuyàs es va convertir en president del COE. Igual que van haver de fer alguns dels seus predecessors, abans va haver de ser escollit membre de l’assemblea. Segons els estatuts del COE, només s’hi podia entrar si s’era president d’una federació, esportista destacat o “una personalitat distingida pel seu rellevant i altruista suport a l’esport aficionat”. Cuyàs, que havia estat atleta i directiu, va entrar en complir aquesta tercera condició amb 54 vots a favor, 23 en contra i 11 en blanc. Va ser el menys votat de les quatre persones que van ingressar en el COE aquell dia. Un cop Cuyàs va ser membre del COE, Jesús Hermida va presentar la dimissió i es va procedir a triar el nou president. Cuyàs va haver de lluitar amb Jaime López Amor, un veterà de l’estructura administrativa de l’esport espanyol, amb 50 vots a favor, 29 per a López Amor i set abstencions. Després de la votació, López Amor va afirmar: “Cal donar l’enhorabona i felicitar al cap de tot això, que és Joan Antoni Samaranch, per la seva actuació d’avui. El gran perdedor ha estat l’esport”. D’aquesta manera, un alt càrrec en l’administració socialista de l’Estat passava a ser president d’un organisme que encara estava ple de nostàlgics del franquisme com era el COE.
 
Cuyàs, malgrat la duplicitat de càrrecs, va impulsar la progressiva independència del COE i va saber conviure amb aquells estranys companys de viatge. Fins el març del 1984. El 28 de març, el consell de ministres que presidia Felipe González va acordar donar llum verda a la candidatura de Barcelona com a seu dels Jocs del 1992 i també va aprovar dos decrets sobre disciplina esportiva i organitzacions esportives espanyoles que acabarien amb la carrera de Cuyàs en el COE. Segons un d’aquell decrets, que va ser conegut com el decret anti-Porta, tots els presidents de federacions esportives espanyoles que portessin més de tres períodes electorals consecutius, havien de deixar el càrrec. El decret afectava a 16 presidents, tot i que tothom coincidia que s’havia fet per fer fora de la presidència de la federació espanyola de futbol a Pablo Porta.
 
La revolta de les federacions esportives contra l’administració socialista estava servida. Els presidents no podien fer res contra el govern o contra el Consell Superior d’Esports, però el Comitè Olímpic Espanyol era el seu territori. I igual que havien fet president a Romà Cuyàs el podien fer fora. Mentre lluitaven en tots els terrenys contra el decret, van preparar la destitució de Cuyàs en el COE. Després d’una dura batalla, en què alguns presidents de federació van amenaçar amb fer tot el possible per perjudicar la candidatura olímpica de Barcelona -als quals Javier Solana, llavors ministre de cultura i ideòleg del decret- va qualificar d’”antipatriotes”, i de interpretacions legals sobre si es podia o no destituir Cuyàs, l’1 de juny del 1984 una assemblea extraordinària del COE va aprovar obrir un expedient al seu president. En la mateixa reunió es va decidir, amb 64 vots a favor, 16 en contra i 5 en blanc, posar un recurs contra el decret.
 
El 28 de juny, el ple del COE va destituir Romà Cuyàs amb 50 vots a favor, 24 en contra i 4 en blanc. Els dos grans acusadors de Cuyàs van ser Benito Castejón i Jaime López Amor, expresident del CSD i exdirector general d’esports del CSD, respectivament, que van afirmar que ser president del CSD i del COE era incompatible i que ells no atacaven si no que es defensaven perquè “l’administració havia envaït competències esportives”. Tant un com l’altre semblava que havien oblidat els seus anys de servei a l’administració esportiva espanyola tant en els darrers anys del franquisme com sota els governs de la UCD.
 
Amb Cuyàs fora del COE, calia triar un nou president i quan semblava que Jaime López Amor aconseguiria finalment la presidència de l’organisme, el càrrec va acabar en mans d’Alfonso de Borbón, Duc de Cadis. El cosí del rei d’Espanya va guanyar les eleccions que es van fer el 17 de juliol del 1984 amb 29 vots, per 28 de Conrado Durátez i 25 de López Amor. El decret anti-Porta va seguir endavant i 16 presidents no es van poder presentar en les eleccions que es van fer abans d’acabar l’any. En la majoria de les federacions afectades però, els nous presidents van ser els candidats continuistes.
Romà Cuyàs va ser president del COE durant un any i mig. Alfonso de Borbón tampoc no va acabar el mandat. El duc de Cadis va comprovar ben aviat que no tenia cap suport en el COE i que havien estat les circumstàncies les que l’havien portat a la presidència. El juliol del 1985 un jutge va desestimar la impugnació que Cuyàs havia presentat per la seva destitució d’un any enrere.