Papers d'esports

La designació de Barcelona com a seu olímpica l’octubre del 1986 va tancar el període de calma i va tornar a obrir la lluita pel poder en el Comitè Olímpic Espanyol. Aquest cop la lluita va ser entre les federacions olímpiques i no olímpiques per les quotes de poder amb els nous estatuts, ja que amb la reforma que es va fer després de la llei de l’esport del 1980, els representants de les federacions d’esports no olímpics aplegaven més vots que els de les federacions d’esports olímpics.
 
Mentrestant, el PSOE havia tornat a guanyar les eleccions generals del 1986 i Javier Gómez-Navarro va substituir Romà Cuyàs en el CSD. Una afirmació que va fer el nou responsable de l’esport espanyol el 15 de gener del 1987 defineix com estava el pati en el comitè olímpic: “M’alegra no ser membre del COE”. El 19 de gener, la major dels representants de les federacions, tant olímpiques com no olímpiques, van abandonar el ple en no haver-hi acord sobre els nous estatuts. Malgrat això, es va acabar fent una votació en què van participar 47 dels 109 membres amb dret a vot que van començar l’assemblea. Els dissidents ja estaven decidits a fer fora el Borbó i el 26 de gener, els representants de 26 federacions van demanar la dimissió del president del COE. Alfonso de Borbón va acceptar plegar quan el COI aprovés els nous estatuts i quan es formés el comitè organitzador dels Jocs de Barcelona (COOB-92). El COI va aprovar els estatuts el 25 de febrer; el 3 de març, el duc de Cadis va anunciar que convocaria eleccions anticipades cosa que va fer finalment el 26 de març.
 
Les eleccions es van fer el 27 de maig del 1987 amb tres candidats: el barceloní Carles Ferrer Salat membre del COI des del 1985; Arturo Delgado, president de la federació espanyola de vela i Manuel Fonseca, expresident de la federació espanyola de piragüisme i secretari general del COE. Ferrer Salat, l’home de Samaranch, va arrassar amb 184 vots per 61 de Fonseca,14 de Delgado, que es va dir que era el candidat Javier Gómez-Navarro i set vots en blanc. Ferrer Salat va obtenir el suport de 18 de les 28 federacions olímpiques i de 44 dels 56 votants individuals. Van participar en les votacions 114 dels 133 membres de l’organisme. Ferrer Salat va ser campió estatal de tennis i jugador de l’equip de Copa Davis en els anys 50 i va tenir una destacada carrera empresarial, especialment al capdavant de la patronal espanyola, la CEOE. La seva experiència com a gestor va ser molt útil en aquells anys preolímpics per a Barcelona. També va ser un contrapoder tant al domini socialista en el govern de la ciutat i de l’Estat com al de CiU a la Generalitat, ja que no combregava políticament amb cap d’ells. Anys enrere havia estat temptat políticament per Alianza Popular, tot i que no s’hi va implicar mai directament. Ferrer Salat va ser la extensió de Samaranch a Espanya i Catalunya des de la seu del COI a Lausana. Alfonso de Borbón va morir decapitat en un accident d’esquí el gener del 1989 als Estats Units.
 
Després de dos presidents als quals van impedir completar els mandats pels quals havien estat triats -Romà Cuyàs i Alfonso de Borbón-, Carles Ferrer Salat va inciar l’etapa de presidents que van morir mentre ostentaven el càrrec, ja que tant ell moriria d’un atac de cor i el seu succesor, Alfredo Goyeneche, en un accident de trànsit.
 
Ferrer Salat va ser reelegit, sense oposició, en dues ocasions. La primera el 18 d’abril del 1991, per unanimitat i sense votació. Va impulsar el programa ADO i va viure l’èxit de l’esport espanyol en els Jocs de Barcelona del 1992. El 17 d’abril del 1997 va aconseguir un nou mandat amb 186 vots a favor, 25 en blanc i dos nuls. Ferrer Salat va morir de forma sobtada el 18 d’octubre el 1998 d’un atac al cor als 67 anys. El seu vicepresident primer, Alfredo Goyeneche, el va substituir mentre va durar el procés electoral. El 17 de desembre l’assemblea del COE va triar nou president Goyenche amb 242 vots a favor i 8 en blanc. Goyeneche va completar el mandat de Ferrer Salat i es va presentar a la reelecció el 4 d’abril del 2001, sense rival, i va reelegit per un nou mandat amb el suport unànime de l’assemblea, 212 vots a favor i cap en contra. Goyeneche, que va ser el primer president del COE que havia participat en uns Jocs Olímpics -hípica el 1960-, va morir el 16 de març del 2002 en un accident de trànsit quan anava a Vitòria a a presenciar la fase final de la copa de bàsquet. Tenia 64 anys. El COE va haver de convocar eleccions que es van fer el 29 de maig del 2002 i per primer cop des del 1987, quan Carles Ferrer Salat va accedir al càrrec, hi va haver més d’un candidat. El basc José María Echevarría, vicepresident de Goyeneche i president en funcions del COE es va enfrontar al barceloní Alejandro Soler-Cabot, president de la federació espanyola de pentatló modern. Echevarría va derrotar Soler-Cabot per 137 vots a 93, amb 3 vots nuls i 15 en blanc per un total de 248 vots emesos.
 
Echevarría no es va presentar a la reelecció i en les eleccions del 2005, que es van fer el 29 de setembre, Alejandro Blanco, va guanyar per 101 a 84 a Mercedes Coghen, vicepresidenta de la federació espanyola d’hoquei sobre herba i que va ser membre de l’equip espanyol d’hoquei sobre herba que va guanyar l’or als Jocs de Barcelona. Blanco va presentar l’aval de 22 federacions olímpiques i Coghen el de sis federacions olímpiques i sis no olímpiques. Mercedes Coghen va ser nomenada consellera delegada de la candidatura olímpica de Madrid per als Jocs del 2016 el novembre del 2006 després del fracàs de l’intent per aconseguir els Jocs del 2012. Dimecres, Alejandro Blanco va ser reelegit quatre anys més amb 141 vots a favor, 10 en blanc i cap en contra.