Papers d'esports

La vida ni comença ni s’acaba amb el Barça. Només faltaria. Però les victòries, i les derrotes, d’aquest club formen part indestriable de la vida de moltes generacions de catalans. Podem discutir si no se’n fa un gra massa de tot plegat, però tampoc hem d’anar cercant explicacions racionals a tot el que fem en la vida. Cada títol, a més, pot acabar sent especial i diferent dels altres. Com ho és el de copa de Mestalla i els que poden caure en els pròxims dies. Amb més o menys capacitat de raonament i de comprensió de part meva, he viscut 28 títols grans del Barça de futbol des que la meva mare em va parir. La primera copa em va arribar amb dos anys; la lliga, amb 13; la copa de fires, amb cinc; la recopa, amb 18, i la copa d’Europa, amb 31. La meva filla gran, que farà sis anys d’aquí un mes, ja acumula una Champions, dues lligues i una copa en el seu palmarès. La petita, que acaba de fer tres anys, té una Champions, una lliga i una copa. Com canvien els temps! I el Barça.
La Irina, la gran, ara comença a entendre què és això del Barça. Quan anava a P3, ja sabia bona part de l’himne del Barça. I no l’hi vaig ensenyar jo. Un dia va arribar l’autocar que els porta de l’escola i quan es van obrir les portes, estava sonant l’himne del Barça i tots van baixar cantant-lo. El xòfer l’havia posat. Llavors l’himne del Barça era per a ella una cançó com el Sol, solet o el Joan petit. Ara pregunta, vol la bandera del Barça penjada al balcó i diu que vol anar al camp, que no vol mirar el Barça per la tele. De fet, mirar, mirar, només ha vist el Barça-Vila-real de diumenge i es va quedar adormida al sofà quan el Barça tenia la lliga al sac amb el 3-1. I abans li havia explicat a la petita, la Mariona, que el 3 era del Barça i l’1 «dels grocs». L’endemà li vaig haver d’explicar que el Barça havia acabat 3-3. «Així no ha guanyat?», em va dir. Dimecres el Barça sí que va guanyar. I aquest cop hi havia un elemental material que ho certificava: la copa. Li vaig ensenyar la portada del diari amb la copa. Igual que va fer el dia del Chelsea, la Irina es va emportar el diari a l’escola. I el va mostrar, orgullosa, als seus amics més culers com en David, en Nadir o en Tomás, que més d’un cop van a l’escola amb la samarreta del Barça.
Tot plegat emocions, sentiments, satisfaccions. Elements que moltes coses de la vida et poden proporcionar en diferents moments i situacions. El Barça també. I aquests dies són del Barça. Són dies de sentir i mostrar l’orgull de ser culer i català. De veure com la llegenda continua i s’engrandeix amb les noves generacions de catalans.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 15 de maig del 2009)