Papers d'esports

Durant el programa d’en Josep Cuní a TV3 ahir al matí vaig veure dos SMS dels espectadors que estaven en contra de l’eufòria general que es viu a Catalunya pels èxits del Barça. Un dels SMS demanava als tertulians que parlessin de «coses importants» i l’altre es preguntava: «Quan s’acabarà aquesta tortura?» Ni el Barça de Guardiola ha estat capaç d’aconseguir unanimitat. En la reacció, absolutament legítima, d’aquests espectadors, hi vaig veure un punt d’egoisme. No els agrada un fet que ha portat una immensa, boja i espectacular alegria a milers i milers dels seus conciutadans. En els temps que corren en aquest país, econòmicament i políticament, el triplet dels blaugrana ha estat una manera d’evadir-se dels problemes. Uns problemes que, és evident, les tres copes del Barça no solucionaran, però que durant unes setmanes han passat a un segon terme. A qui li pot emprenyar que la immensa majoria dels seus veïns estiguin contents? Opi del poble? Digueu-li com vulgueu, però el Barça és un dels mobilitzadors de masses més importants del país, si no el que més. Que els mitjans li donem joc i ho fem tot més gros del que podria ser? És la llei de l’audiència, però les cròniques ens parlen de les grans rebudes a l’equip de les cinc copes dels anys cinquanta i llavors no hi havia els mitjans de comunicació d’ara.
El Barça ha estat, és i serà un element indestriable del nostre país. Per als que les seleccions espanyoles no ens diuen res, el Barça fa el paper de substitut de les seleccions catalanes a les quals neguen el pa i la sal. I els que li vulguin negar aquest paper perquè en el Barça hi ha jugadors estrangers, que es mirin els nacionalitzats que hi ha a les seleccions espanyoles. Des del 2-6 al Bernabéu fins a la final de Roma, passant pel gol d’Iniesta al Chelsea, la final de València i la lliga guanyada amb nocturnitat, Catalunya ha estat de festa. No tota, és clar. Els SMS de què parlava a l’inici en són la prova. Per als emprenyats, ja sigui perquè són del Madrid, de l’Espanyol o perquè es consideren superiors intel·lectualment a tot el que suposa el futbol –quines grans cròniques de Manolo Vázquez Montalbán ens hem perdut!–, els recordo que encara podia haver estat pitjor per a ells. Que el Barça no havia fet mai el triplet d’enguany –tampoc cal dir que és el primer en 110 anys d’història blaugrana, que la copa d’Europa es juga des del 1955, la lliga des del 1929 i la copa des del 1902 i si una competició no existeix, no es pot guanyar– i que no és un club capaç de tenir una gran regularitat de títols. I els tres títols d’enguany donen accés a tres noves competicions per al 2010 –mundial de clubs i dues supercopes–. Ho sento, nois. Tres noves possibilitats de títols. De festa, d’alegria.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 29 de maig del 2009)