Papers d'esports

No és cap novetat que molts esportistes professionals –i aquí hi incloc tècnics i directius– no visquin en el mateix món que els milions de persones que els idolatren, que els segueixen facin el que facin, que es compren les seves samarretes i que són capaços de fer qualsevol bogeria per aconseguir-ne un autògraf o una fotografia. I quan dic esportistes professionals podria dir actors, cantants, famosos i altres espècies humanes que pul•lulen per aquest planeta, però aquí toca parlar d’esportistes. En temps de bonança van ser moltes les persones anònimes que tampoc van saber com i on viure. I ara ho paguen. També molts esportistes professionals, evidentment, que aquí també hi ha classes. Amb la crisi que ens atrapa, qualsevol exageració, qualsevol luxe, qualsevol frivolitat, fa mal. Quan una bona part de la humanitat es mor de gana i una altra pateix per arribar a final de mes, hi ha gent en el món de l’esport professional que sembla que només mira les cadenes de televisió d’esports i llegeix, o li llegeixen, els diaris d’esports. La crisi no és cosa seva. Demanen més i més diners quan molts dels aficionats que els idolatren estan a l’atur o pateixen per menjar cada dia. I no demanen un augment de 100 o 200 euros. Demanen, i els directius els acaben donant, unes quantitats que la immensa majoria de la gent normal no guanyaria ni en vàries vides. Que no ens expliquin que la vida de l’esportista és curta quan es tenen sous com els que tenen els grans esportistes professionals. Tenen tot el dret a guanyar el que guanyen, però jo també tinc el dret a pensar que tot plegat és absolutament immoral.
No és res de nou, el que està fent el Madrid de Florentino amb els fitxatges de Kaká i Cristiano Ronaldo. Les quantitats sí que són noves, però el fet en si mateix, no. És la prepotència, el fet de creure’s posseïdors d’uns drets que els altres no tenen. Com si fossin els reis o els senyors feudals de l’edat mitjana. La crisi està enfonsant entitats financeres, empreses que semblaven intocables. L’esport professional també està tocat. Només cal mirar la fórmula 1, una de les disciplines amb més gust pel luxe, el diner fàcil i les excentricitats –fora de la pista–. Fins al retorn de l’ésser superior al Madrid, semblava que la crisi també tocava amb força el futbol professional. El Madrid vol demostrar que, també en això, està per sobre de tot. Que els diners que els bancs no donen a les empreses o a les famílies sí que estan disponibles per a ell per fitxar jugadors de futbol. I la majoria de mitjans encara els riuen les gràcies. I no estic parlant dels fitxatges en si mateixos, sinó del que s’ha pagat. I diria el mateix si fos el Barça el que estigués immers en la barbàrie econòmica en què s’està ficant el Madrid. Tot té un límit, i si el que Florentino va començar a fer l’any 2000 va ser una exageració impresentable en temps de bonança, el que està fent en aquest 2009 de les nostres desgràcies és absolutament vergonyós. Ahir el Telenotícies va obrir amb el SOS de Càritas i el fitxatge de Cristiano Ronaldo. Com va dir el conductor de l’informatiu, dues notícies que no semblava que fossin del mateix món.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 12 de juny del 2009)