Papers d'esports

Si gairebé trenta anys enrere, l’estiu del 1980. O deixem-ho amb quasi 23 anys, l’octubre del 1986. O potser fa 17 anys, el juliol del 1992. O fins i tot fa poc més de 10 anys, el gener del 1999, hagués rebut un manifest amb una crida com aquesta: «Democràcia i dignitat a l’esport. El moviment olímpic no pot honorar falangistes. Samaranch ha de dimitir», m’hi hauria adherit sense mirar res. En aquest inici de l’estiu del 2009, m’hi he hagut de repensar una mica, abans d’afegir-me a la petició de dimissió de Joan Antoni Samaranch del càrrec honorífic que ocupa en el Comitè Olímpic Internacional (COI).
Per què? Doncs perquè avui no hi ha res de nou sobre Samaranch que no sabés en les dates abans esmentades. Que no sabés jo i qualsevol persona mínimament informada del que havia passat i passava en aquest país i en el moviment olímpic. L’estiu del 1980, Samaranch va ser triat president del COI. L’octubre del 1986, va cridar «Barsalona!» en el moment que la seva ciutat aconseguia l’organització dels Jocs Olímpics del 1992, que es van fer el juliol d’aquell any. Finalment, el gener del 1999, es va destapar el més gran escàndol de corrupció que mai hi hagi hagut al COI. I Samaranch n’era el president. En qualsevol d’aquelles dates hauria estat més bonic signar un manifest com aquest.
Sempre hi ha hagut veus crítiques contra Samaranch durant aquests anys. En els enllaços de la pàgina web impulsora del manifest (www.democracyanddignityinsport.cat) n’hi han uns quants exemples. I fotos, com la que hi ha en aquest article, i que fa molts anys que tinc guardada. I més que n’hi podrien haver. El que no se cita, i és el més interessant de tot plegat, és el llibre El deporte del poder (Temas de Hoy, 1991) que els periodistes Jaume Boix i Arcadio Espada van escriure abans dels Jocs de Barcelona. Un llibre que cal llegir.
Samaranch va fer el que va fer durant el franquisme, però a mi sempre m’ha interessat més el que va fer durant el seu mandat en el COI. En el manifest que demana que Samaranch plegui, es parla d’uns valors fundacionals de l’olimpisme que no lligarien amb el suport que Samaranch va donar al franquisme. Ja fa molts anys que penso que aquests valors ja no existeixen en els Jocs Olímpics, i que van ser els 21 anys de Samaranch al capdavant del COI els que els van acabar de destruir. Els impulsors del manifest, que repassin les biografies dels predecessors de Samaranch a la presidència del COI. En gairebé tots hi trobaran elements (discriminació per raó de sexe, de raça, convivència amb el nazisme, antisemitisme…) que no lliguen amb aquests principis i que no els portaran a fer més peticions de dimissió (tots són morts), però que potser els convenceran que Samaranch tampoc va ser tan diferent. I si algú interpreta això com una defensa del marquès, doncs va molt errat. Qui hi estigui interessat que faci una visita a aquest blog i cliqui les etiquetes Joan Antoni Samaranch i Olimpisme. O que busqui el llibre Més enllà dels anells (Cossetània, 2008) que em van publicar l’estiu passat.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 26 de juny del 2009)