Papers d'esports

Ara que les noies de la natació sincronitzada tornen a guanyar medalles i tothom torna a ser un gran especialista d’aquesta disciplina és un bon moment per recuperar de l’arxiu un fragment d’un article escrit durant el mundial de natació del 1973 per Juan José Castillo, llavors director adjunt d’El Mundo Deportivo i més tard director d’aquest diari esportiu. El dijous 6 de setembre del 1973, dintre d’un article titulat “La lucha por el poder”, el periodista aragonès parlava de si el waterpolo i els salts de trampolí havien de formar part o no dels campionats mundials de natació que es disputaven per primer cop. Després de dir que els vincles del waterpolo i els salts amb la natació clàssica eren més teòrics que reals, Castillo escrivia que la federació internacional de natació: “…ha echado también a su carro la carga de la natación sincronizada que por bella que resulte de deportiva tiene muy poco o nada. A este paso, no vemos por qué el salvamento socorrismo, el esquí náutico o la pesca submarina por no hablar de la natación con aletas, no pueden abogar por tener también su sitio en este campeonato”. En aquell mundial del 1973 es van repartir tres medalles d’or. Ara es disputen set finals. El setembre del 1973, Anna Tarrés tenia sis anys i Gemma Mengual ni tan sols havia nascut. En el mundial d’aquell any l’equip espanyol va presentar una nedadora de sincronitzada, la catalana Maria José Bilbao, que va acabar la 60 de les 85 participants. La natació sincronitzada era, doncs, una modalitat que no aportava res a la glòria de l’esport espanyol. Era una disciplina doncs, de la qual es podia escriure el que va escriure Juan José Castillo. Ara tots som experts en la sincro i ens atrevim a criticar les notes que atorguen els jutges.