Papers d'esports

La meravellosa ciutat de Roma sembla propensa a ser seu d’espectacles no gaire edificants en el món de l’esport.  L’any 1987, l’estadi olímpic de Roma va veure com un jutge patriòtic i més llest del compte va afegir els centímetres suficients al sisè i darrer salt del seu compatriota Giovanni Evangelisti per a que aquest pogués guanyar la medalla de bronze en el salt de llargada del mundial d’atletisme. Sis mesos després, la federació internacional d’atletisme va tancar el procés que es va iniciar gairebé l’endemà mateix de la final de Roma i va anul•lar el darrer salt d’Evangelisti, atorgant la medalla de bronze al nord-americà Larry Mirycks i relegant l’italià al quart lloc. Set anys més tard, el 1994, el mundial de natació que es va disputar a Roma va viure una altra situació gens exemplar. L’alemanya Franziska Van Almsick, una de les grans estrelles de la natació mundial d’aquells anys, va badar en les sèries dels 200 m lliures i va quedar fora de la final, amb el novè temps. La seva companya Dagmar Hase –campiona olímpica dels 400 m lliures a Barcelona- sí que es va classificar i la federació alemanya la va obligar a renunciar per deixar el seu lloc a Van Almsick. Franziska va respondre guanyant el títol i superant el rècord mundial en una cursa que no hauria d’haver disputat mai. La federació alemanya, pressionada pels patrocinadors, no va tenir escrúpols i la federació internacional (FINA) no va dir ni piu.

El campionat del món de natació ha tornat a Roma i ho ha fet amb 43 rècords mundials, una autèntica barbaritat que supera totes les xifres anteriors. Fins ara, el campionat del món amb més rècords mundials era el primer, que es va fer el 1973 a Belgrad, amb 18. El segon en el rànquing era el mundial de fa dos anys, a Melbourne, amb 15. A Roma s’han superat quasi tants rècords del món com en els últims quatre mundials plegats (vuit al 2001, 14 al 2003, 9 al 2005 i 15 al 2007). En les quatre primeres edicions dels mundials (entre el 1973 i el 1982) es van batre, justament, 43 rècords del món. En les 12 primeres edicions dels mundials s’havien batut 112 rècords del món. En la 13a n’han caigut 43.

I tot gràcies als banyadors miraculosos de poliuretà que la FINA no va saber aturar a temps i que ara han deixat aquest espectacular esport en una difícil situació de cara al futur. A partir de l’1 de gener es tornarà als banyadors normals i a veure qui és capaç de repetir el que ha fet a Roma.  Del 38 rècords mundials individuals –cinc ho han estat en relleus-, només cinc s’han batut amb banyadors que no són totalment de poliuretà, tot i  que porten plaques d’aquest material. Aquests banyadors, que són els van obrir la caixa dels trons el febrer del l’any passat, que van  arrasar als Jocs de Pequín,  i que a Roma han estat quasi totalment superats, són els Speedo LZR de Michael Phelps. Amb els banyadors Arena X-Glide s’han batut 14 rècords a Roma, per 12 amb el Jaked 01 i 7 amb l’Adidas Hydrofoil.

La FINA volia que es parlés de natació. Ja ho crec que se’n ha parlat. I s’han dit moltes barbaritats i xuleries. Com aquella del flamant doble medalla de bronze en les proves de papallona, Rafa Muñoz, que va dir que si llançava el banyador a l’aigua no nedava sol. Afirmació  que és qualifica tota soleta i que va tenir la docta aprovació de Jaime Lissavetzky, el màxim responsable de l’esport espanyol rere el màxim responsable, que diuen que és ZP.

La farsa de Roma s’ha acabat. Si la FINA compleix el que ha aprovat no n’hi haurà cap més. Només em queda una pregunta: Si els banyadors màgics quedaran prohibits a partir de l’1 de gener del 2010, amb quins banyadors es nedaran els campionats d’Europa de piscina curta que es faran el desembre a Istanbul? Pot ser un fi de festa inoblidable, i de cap utilitat, si s’usen els banyadors que –és veritat, senyors Muñoz i Lissavetzky, no neden sols-, però que suren i suren molt.