Papers d'esports

Fa gairebé 23 anys, el 17 d’octubre del 1986, que va ser el dia en què el Comitè Olímpic Internacional (COI) va atorgar els Jocs Olímpics del 1992 a la ciutat de Barcelona, el llavors president del COI, Joan Antoni Samaranch, va fer moltes i moltes declaracions. Era l’home més feliç del món. Entre les que va fer n’hi ha una que avui em ve de gust recordar. Va ser en una entrevista a l’enviat especial del diari El País a Lausana, Juan José Fernández. Tot parlant de dos dels aspectes fonamentals per a que uns Jocs Olímpics siguin un èxit –la organització i el bon paper de l’equip amfitrió-, Samaranch tancava la conversa amb una frase que, 23 anys després, té plena vigència: “Cal treballar  en la preparació d’un equip que pugui competir dignament en uns Jocs Olímpics que ja no veurem més a Espanya en molts, molts anys”.

Doncs com a mínim hauran de passar 11 anys més, fins el 2020 per a que Espanya tingui segons Samaranch, els seus segons Jocs Olímpics –sota el meu parer serien els primers, és clar-. O sigui, que la profecia de Samaranch tindrà, com a mínim, una vigència de 34 anys. Si aquesta xifra és el que ell pensava quan va usar l’expressió “molts, molts anys” no ho sé. Tampoc no sé si ha oblidat el que va dir aquell dia. El que si sé és que ni ara, ni fa quatre anys, a Singapur, no ho pensava, perquè ha fet tot el que ha pogut per a que la ciutat de Madrid fos seu olímpica. I no ho ha aconseguit.

El juliol del 2005, quan Madrid ni tan sols va estar entre els dos finalistes per a seu dels Jocs del 2012, vaig escriure un article a El 9 Esportiu que vaig titular “La fi de Samaranch”, on feia referència al que Samaranch havia dit uns dies abans en una entrevista al diari Marca: que la diferència entre Barcelona el 1992 i Madrid el 2012 era que ell ja no manava en el COI. Del que va passar a Singapur es podia deduir perfectament que la influència de Samaranch en el COI, un cop fora de l’organisme, ja no era la que havia tingut, tot i el prestigi que pogués mantenir entre els seus antics companys.

Quatre anys més tard, Samaranch ha suplicat als membres de l’assemblea de l’organisme que va dirigir durant 21 anys que li fessin un darrer favor: “Estimats col·legues, sé que estic molt a prop del final dels meus dies. Tinc 89 anys. Permeteu-me que us demani que prengueu en consideració premiar al meu país amb l’honor i el deure d’organitzar els Jocs Olímpics a Madrid” va dir ahir Samaranch a Copenhaguen. La resposta dels seus ex-col·legues i dels que no li deuen el seu lloc al COI a Samaranch va ser fins i tot cruel: 66 vots a Rio de Janeiro i 32 a Madrid. Dubto que algú  dels presents a Copenhaguen recordés el que va dir Samaranch l’octubre del 1986 sobre el fet que els Jocs tornessin –segons ell- a Espanya. El que està clar és que li han atorgat la condició de profeta al seu il·lustre president honorari.