Papers d'esports

La perversió de la ingerència dels poders públic en l’esport ha arribat a l’esperpent aquest cap de setmana amb la no presència de l’equip espanyol en el torneig internacional de futvòlei que s’ha disputat a Coma-ruga. El Consejo Superior de Deportes (CSD), braç armat de l’Espanya immortal en temes esportius, ha desplegat tots els seus recursos per impedir que quatre dels seus ciutadans practiquessin el seu esport tal i com venen fent des de fa temps. El seu pecat? Que aquesta vegada, entre els seus rivals n’hi havia de catalans. I ja se sap que entre els grans objectius del CSD, a més de guanyar medalles per a la major glòria de totes les “rojas” que es fan i es desfan, hi ha que mai un equip que s’anomeni Catalunya es pugui enfrontar a un altre que s’anomeni Espanya. Els nois i noies espanyols del futbvòlei fa temps que van pel món “apropiant-se dels símbols nacionals”, o sigui la bandera i l’himne espanyols, però com que mai havien arribat a on havien d’arribar aquest cap de setmana a Coma-ruga no passava res. Ara el CSD els amenaça amb accions penals per fer el que han fet sempre. Si no haguessin topat amb Catalunya i haguessin guanyat algun torneig, segur que el CSD els inclouria en alguns dels balanços triomfats que fa al final de cada any cantant les excelses glòries en un dels pocs terrenys en què Espanya pinta alguna cosa internacionalment en aquests moments.
Una de les tasques del CSD, com a màxim òrgan de l’esport a l’Estat espanyol és fomentar la pràctica esportiva. Una altra, controlar qui fa què en nom de qui. Ha quedat clar quina és la que predomina, oi? En aquest cas, no només no fomenta l’esport sinó que amenaça amb portar davant el jutge a uns esportistes. I ho fa amb la llei a la mà. L’imperi de la llei sempre per damunt de tot. La llei de l’esport del 1990, un decret del 1991, un altre del 1982. Lleis i reglaments per tot arreu. El futvòlei no té federació i no la tindrà si no es porta bé. Perquè qui diu si hi ha o no federació és el CSD, el govern, l’Estat. L’esport com a unió d’individus que s’ajunten amb altres per fer una pràctica esportiva ja fa temps que ha passat a la història. I que podíem esperar, si són les Nacions Unides i no el Comitè Olímpic Internacional les que determinen qui pot i qui no pot participar en els Jocs Olímpics? Els Estats, els polítics de qui tots malparlem ara, en definitiva, també han pres a la gent l’esport. La gent de l’atletisme, de la natació, del bàsquet o del patinatge d’arreu del món no pot decidir amb qui es vol ajuntar per fer el seu esport. Ha de demanar permís al gran germà protector. Aquella geopolítica de l’esport del baró de Coubertin ha quedat anorreada.
I no parlem de futbol o de bàsquet, esports que atrauen l’atenció de tot el món. Parlem d’uns quants nois i noies donant puntades de peu a una pilota per damunt d’una xarxa en una platja catalana. I si la propera vegada no hi posem ni himnes ni banderes? La resposta ja la sé. Sense himnes ni banderes no val la pena jugar. Si tots els països del món ho fan, fins i tot per jugar a baletes, perquè hem de ser menys nosaltres?