Papers d'esports

Cada vegada que els catalans plantegem alguna reivindicació políticoesportiva, com el reconeixement de les seleccions catalanes, el Comitè Olímpic Català o una llei de l’esport pròpia, ens hem de sentir dir que hi ha coses més importants a resoldre que no aquestes. I ens fan una llista amb els problemes econòmics, d’educació, de sanitat o de cultura que hi ha en la nostra societat per dir-nos tot seguit: «Creieu que és més important tenir una selecció de futbol pròpia que bones escoles per als vostres fills?» Aquesta demagògia no només la sentim en l’àmbit esportiu. Ara mateix, en plena ebullició de les consultes populars, també hem vist com més d’un polític ha posat la crisi econòmica que ens aclapara com a excusa: «Em preocupa més resoldre la crisi que no els debats identitaris.» I ni resol la crisi ni té problemes identitaris, perquè els espanyols no en tenen d’aquest tipus de problemes.
No en tenen a l’Espanya profunda i eterna. A Catalunya i al País Basc, sí. Per això, el Parlament basc, aprofitant la nova majoria que hi ha va aprovar dies enrere resolucions demanant que la selecció espanyola de futbol jugui algun partit a Euskadi i que la Vuelta ciclista a Espanya torni a passar pel País Basc. Quan vaig veure que el PSE-PSOE, el PP i UPyD havien aprovat això vaig pensar que significava que el nou govern basc havia resolt tots els problemes de terrorisme, econòmics, educatius, sanitaris i culturals dels ciutadans del país, i per això es podien dedicar a aprovar coses que, quan les plantejava l’anterior govern basc o els catalans, eren qualificades de supèrflues.
Anava errat. El nou govern espanyolista del País Basc no ha resolt els problemes dels bascos. Ni de bon tros. Però els espanyols fan el que volen. No han de demanar permís a ningú. Allò que quan ho fan els altres és una aberració, per a ells és natural. Els partits de la selecció espanyola de futbol els han de demanar els clubs i les etapes de la Vuelta, els ajuntaments, sempre segons un recorregut que planteja l’organització. Però tant se val.
I a Catalunya, a Barcelona, en concret, tenim el lluitador infatigable Alberto Fernández Díaz, que encara arrossega el cabreig per l’etapa del Tour que va acabar a Barcelona i vol, tant sí com no, la selecció espanyola de futbol i la Vuelta a la capital catalana. Ja ha oblidat l’espanyolització de Barcelona durant els Jocs del 1992? I la final de la Copa Davis del 2000 –amb els xiulets a tot allò català inclosos?– Sort que els calendaris de les competicions internacionals no es poden recórrer al Tribunal Constitucional.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 27 de novembre del 2009)