Papers d'esports

Com més hi rumio més em convenço que no m’agrada la idea de Jordi Hereu de presentar la candidatura de Barcelona per organitzar els Jocs Olímpics d’hivern de l’any 2022. I no és que no m’agradi per la distància que hi ha entre la capital de Catalunya i les muntanyes on s’haurien de disputar la majoria de les competicions. Si Madrid, que té el mar a més de 300 quilòmetres volia –vol?– els Jocs Olímpics d’estiu –on es disputen proves de vela– per què Barcelona, que té els Pirineus més a prop, no podria organitzar uns Jocs blancs? Si s’han fet a Torí, es faran a Sotxi i Munic vol els del 2018, per què no es poden fer a Barcelona? Tampoc tinc una sensibilitat ecologista especial que em faci preocupar especialment sobre com quedarien una part de les nostres muntanyes després del pas de tota la colla olímpica. Si s’han de fer infraestructures noves per millorar les comunicacions entre els diversos territoris del país, que les facin, però que no tornin a buscar uns Jocs Olímpics com a excusa.
El que no m’agrada dels hipotètics Jocs blancs barcelonins és haver de tornar a viure una espanyolització de Catalunya com es va viure abans i durant els Jocs del 1992. I aquest cop encara seria pitjor. Dimarts, Hereu va ser entrevistat pels dos diaris esportius de Madrid. En el Marca, li plantejaven el cas que l’any 2015 fos un país el que aconseguís els Jocs (Espanya) i que l’any 2022 es disputessin en un altre (Catalunya). Hereu responia: «Espanya s’ha de veure absolutament representada en aquest projecte, perquè aquesta és la vocació de la ciutat que jo presideixo.» Més clar, l’aigua. És la segona versió dels Jocs d’Espanya de Pasqual Maragall del 1992. Abans de saber res de la candidatura, ja fan exàmens d’espanyolitat. I Hereu, en aquest tema, és un alumne ben aplicat.
Doncs no, gràcies. No vull reviure els debats sobre qui paga què amb quins diners, sobre quines han de ser les llengües oficials, sobre si els esportistes catalans de l’equip espanyol poden o no portar un distintiu propi i totes aquelles coses que ja es van debatre del 1986 al 1992. I en aquells anys, els catalans no estàvem tan mal vistos com ho estem ara.
Si Hereu no hagués tret el tema, quanta gent sabria que d’aquí a quatre dies es disputen a Vancouver els Jocs d’hivern? Els esportistes catalans que hi aniran, que ho disfrutin, que no s’aconsegueix cada dia. I que tinguin clar que ells són els últims en els quals ha pensat Hereu. Si és que ho ha fet en algun moment.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 8 de gener del 2010)