Papers d'esports

Els Jocs Olímpics d’hivern ja són a tocar i l’ocasió és ideal per rememorar una de les grans farses de l’esport espanyol de tots els temps: Johan Muehlegg. Se’n recorden? Sí, home, és en Juanito, aquell esquiador de fons alemany que es va nacionalitzar espanyol i que va guanyar tres medalles d’or en els Jocs Olímpics d’hivern de Salt Lake City, ara fa vuit anys, abans que el control antidopatge revelés que tot era gràcies a les substàncies prohibides. Els Jocs blancs d’aquell febrer del 2002 em van fer viure situacions molt i molt contraposades. De l’eufòria exacerbada d’aquells que no són nacionalistes («Induráin de Baviera», «Torero», «!Qué grande! Juanito, tres oros como tres soles», «Huracán Muehlegg» van ser alguns dels titulars de la premsa espanyola, esportiva i no esportiva) es va passar a renegar de l’esportista («Muehlegg nos ha tocado las narices»). Ja no era Juanito, tornava a ser Johann. Enrere havien quedat les dedicatòries al Rei, als espanyols i el seu amor per la paella i el sol d’Espanya. Paquito Fernández Ochoa, que víctima d’un atac de banyes, havia dit primer: «Muehlegg me chupa las narices», va rectificar després i al final va quedar sense saber què fer ni què dir. Vam haver de sentir com ens deien que era mesquí dir que Muehlegg no era espanyol, a veure com el deixaven abandonat –tot i que José María Aznar, que llavors manava, havia ordenat que no el deixessin sol– i el tornaven a germanitzar. Aquest diari va tenir clar des del primer moment que a Muehlegg l’havien fitxat per donar glòria a l’esport espanyol i així ho va reflectir amb un contundent «feina enllestida» quan va guanyar l’últim or.
Ni llavors, ni ara, he sentit mai pena per Muehlegg. Era un professional, el van pagar per fer una feina i la va fer, però va resultar que era un trampós. Li ho van consentir tot, mirant sempre cap a una altra banda, i van acabar tots enfangats, quan pretenien banyar-se en or. A Muehlegg el van enxampar perquè la Federació Internacional d’Esquí (FIS) el tenia a ell, i a altres esquiadors de fons, en el punt de mira. Els laboratoris tenien a punt el mètode per detectar aquella substància (Darbepoetin, un producte mimètic a l’EPO), però la FIS no ho va anunciar. I Muehlegg, i altres, van caure. El cas de Johann Muehlegg –Juanito durant un temps– no és especialment significatiu en la lluita contra el dopatge en l’àmbit internacional. A Espanya, encara que molts ho vulguin oblidar, sí. Va ser molt i molt divertit. I ara que tornen els Jocs blancs, m’ha vingut de gust recordar aquells quinze dies del mes de febrer del 2002 a la terra dels mormons.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 de febrer del 2010)