Papers d'esports

El procés és sempre el mateix. Primer es nega de la manera més rotunda i contundent qualsevol implicació. També es pot parlar de conxorxa i del fet que algú ha introduït el producte en l’organisme de l’esportista afectat de maneres absolutament inversemblants. A partir d’aquí es poden seguir dos camins: en alguns casos, pocs, massa pocs, es reconeix la culpa tot i que sempre hi ha mil i una excuses, matisos i justificacions. En la majoria dels casos, l’afectat nega pel segles del segles haver tingut res a veure amb el cas.
El cas del dopatge del marxador Paquillo Fernández està seguint el guió dels casos que es donen menys: els del reconeixement de la culpa. Una confessió que ha arribat més de dos mesos després que se sabés la implicació del marxador andalús en l’operació Grial. Una confessió, per tant, tan obligada com meditada i que cal pensar que no prové de la mala consciència de l’atleta sinó de l’estratègia de defensa del seu advocat. Perquè un cop Paquillo ha reconegut que tenia EPO al seu domicili –que jura i perjura que mai ha usat–, el primer de què es parla és de si podrà competir o no en els Jocs Olímpics del 2012. No importa tant per què va fer el que va fer o qui el va induir a fer-ho, com el fet que pugui tornar a competir com més aviat millor. Paquillo ha dit que els mals resultats dels dos darrers anys –no guanyar medalles ni en els Jocs ni en el mundial– el van portar a buscar el camí prohibit. Paquillo, un dels esportistes més alabats pels mitjans de comunicació espanyols, no va saber viure sense l’èxit, sense l’adulació permanent, va oblidar per què va començar a fer marxa i, en comptes de treballar més que mai o, simplement, deixar-ho estar, va pensar dopar-se. I tots els que li han fet la rosca de mala manera tots aquests anys no es pregunten per què va arribar a aquest punt. Només pensen en quan podran tornar a fer els titulars que feien quan Paquillo contribuïa a «la edad de oro del deporte español».
Quina mena d’esportistes es contribueix a crear amb aquesta exaltació desmesurada i patriòtica dels èxits esportius? Paquillo havia de ser un exemple per als joves i ara és l’exemple del que no ha d’acabar sent un esportista. Amb 33 anys, una plata olímpica, tres de mundials i dos ors europeus, Paquillo ha fet una carrera brillant que ara ha espatllat del tot. I no ho dic perquè sospiti dels seus èxits. Paquillo va ser controlat en totes i cada una de les competicions en què va guanyar aquestes medalles. Ara al palmarès de Paquillo Fernández, al costat de medalles i rècord, hi apareixerà que va estar sancionat per dopatge. O potser no. A la fitxa d’Alberto García, positiu d’EPO l’hivern del 2003, que hi ha a la web de la federació espanyola d’atletisme (RFEA), no hi diu enlloc que donés positiu. Simplement consta que no va competir l’estiu del 2003 i tot l’any 2004. Potser Paquillo tindrà la mateixa sort. La RFEA diu que actua amb duresa, però amaga dades i, per tant, falseja la història.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 19 de febrer del 2010)