Papers d'esports

Ara que s’acosta Sant Jordi, no és sobrer recordar que també hi ha llibres sobre esports per llegir. N’hi ha un piló sobre el Barça i també és molt recomanable el Catalunya contra Espanya. El partit interminable del company Lluís Simon sobre el conflicte pel reconeixement de les seleccions esportives catalanes. Per a qui vulgui quelcom realment diferent, li recomano un llibre titulat ¿Quo vadis, deporte? editat l’any passat a Madrid i que es pot adquirir fàcilment per internet. El llibre és obra d’Antonio Alcoba, que ara té 74 anys i va treballar als diaris Pueblo i As –abans de l’etapa Prisa–. També va ser professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense de Madrid. Aquesta obra és la continuació de ¿Contamos Contigo?, del 1972; De la Ley del Fútbol a Barcelona 92, del 1991, i de Barcelona 92. Los Juegos del desenfreno, del 2002. En la contraportada del darrer llibre es diu: «Aquests quatre assajos són imprescindibles per tenir una visualització de la història de l’esport a Espanya i el món.»
Antonio Alcoba és un nostàlgic del franquisme, un gran defensor de l’Espanya immortal i un enemic acèrrim dels nacionalismes –especialment del català, al qual els espanyols van pagar uns Jocs Olímpics–. Tot és culpa dels polítics que anomena «transicionistes» i del capitalisme esportiu. Comparteixo algunes de les seves teories, algunes de les seves conclusions i algunes de les seves solucions, però com que no venim del mateix lloc, ni tenim els mateixos amics, ni volem el mateix futur, és molt més el que ens separa que el que ens uneix.
En el llibre, Alcoba escriu, entre altres moltes coses, sobre el procés de degradació que viu l’olimpisme des que el capital hi va començar a entrar a partir del 1980 i de les frustrades aspiracions olímpiques de Madrid. Sobre el primer tema és capaç de criticar ferotgement la fallida de les idees del baró de Coubertin sense escriure ni una paraula dolenta sobre Joan Antoni Samaranch, com si el dirigent barceloní hagués estat una figura decorativa. Als membres del COI els qualifica, així, en genèric, de «grup de turistes» i «personatges que no van a decidir res».
Respecte a les aspiracions de Madrid, Antonio Alcoba no té pietat. Rep tothom menys el rei, és clar. Afirma que les candidatures per als Jocs del 2012 i del 2016 «van ser el resultat de la ineptitud dels polítics madrilenys i de tots els que els van donar suport, més proclius a la demagògia propagandística que a reconèixer les seves carències respecte al coneixement del tema olímpic, basat en argumentacions proposades per un piló d’il·luminats que van considerar l’olimpisme la vareta màgica amb la qual resoldre els problemes que ells havien causat a la ciutat de Madrid, així com per profit d’ambicions personals i col·lectives cap a cims polítics més alts». Cal respirar profund després de llegir-ho. I en castellà, encara queda més bé.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 9 d’abril del 2010)