Papers d'esports

En el món de la música passa sovint que la versió d’una cançó interpretada per un cantant o un grup que no n’és el seu autor té més èxit o obté més guardons i reconeixements que no pas la versió original. En l’esport també passa, però menys, i a sobre no hi ha una SGAE vigilant que no es vulnerin les normes. L’última versió, o còpia, que ha estat premiada per qui va rebutjar la versió original, ha estat la selecció espanyola de futbol campiona del món 2010, flamant Premi Príncep d’Astúries d’Esports 2010. Abans de res, fem un sil·logisme d’aquells ben senzills. Si el futbol és l’esport rei arreu del món i la copa del món la competició més important de l’esport rei, l’equip que guanya aquest torneig mereix el títol de millor del món de tots els esports. Ergo, la selecció espanyola de futbol, campiona del món de futbol, hauria de rebre tots els premis esportius del 2010. Per tant, la selecció espanyola de futbol és una justa guanyadora del premi que porta el nom de l’hereu de la corona espanyola.
I quin és el problema? Doncs que gairebé tothom estaria d’acord que el joc de la selecció de Vicente del Bosque no només està inspirat en el que fa el Barça de Josep Guardiola, sinó que el porten a la pràctica una majoria absoluta de jugadors blaugrana. Jugadors, que a més, l’any 2009 van guanyar els sis títols de les sis competicions que van jugar, gesta que mai abans havia fet cap equip de futbol. I fa un any, aquest mateix sistema de joc i aquests jugadors triomfants –vestits de blaugrana, això sí, i no amb la roja– no només no van rebre el premi que ara ha rebut la roja, sinó que ni tan sols van estar entre els finalistes d’un premi que es va atorgar a l’atleta Elena Isinbaieva.
Per acabar-ho d’arreglar, va ser Manel Estiarte, el nou president del jurat del premi –i membre del Barça triomfant de Guardiola–, qui va explicar al món per què s’atorgava el premi a la roja. Estiarte va dir: «És un premi molt merescut. Més enllà dels triomfs de campions d’Europa i del món, és com ho va fer.» També va afegir la capacitat de la selecció per «unir un país, celebrant-ho, sent exemple a tot el món pel seu joc, pel seu respecte al contrari, per la humilitat i pels valors que envolten l’esport i que Espanya va mostrar a tot el món». Si canvien quatre paraules, no estaria parlant Estiarte del seu propi equip de futbol? De l’original rebutjat, no de la còpia premiada. Arantxa Sánchez Vicario va guanyar el premi abans de Steffi Graf; Fernando Alonso, abans que Michael Schumacher; Rafael Nadal abans que Roger Federer –que no el té–. Ara, la roja abans que el Barça de Guardiola. Les còpies tenen molta requesta en el Premi Príncep d’Astúries d’Esports.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 17 de setembre del 2010)